Avui el destí
ha lluitat de valent;
Com els últims esforços d'un peix intentant alliberar-se
de l'ham;
Com un martir suicida, volia morir
matant,
matant-me a mi.
Però l'he vençut, i ja no tornarà més,
a enfosquir-me el dolç camí que tu pintes
de mel.
Ja no tinc por d'anar allà on vull anar.
I ja se quines son les cartes marcades
de la baralla macabre que tot jugant
em volien ferir.
No,
avui no era tan sols una batalla,
era la guerra dels cent paranys.
I el meu somriure l'ha tallat
com la dalla tomba al blat.
I, encara que torni a brotar
al ben mig de la negra palla,
sempre l'estarà esperant,
el meu incombustible i
etern somriure esmolat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario