LES VEUS QUE NO PODREU CALLAR (al genocidi americà)

Canta l'ànima de la terra...

I la remor de la seva veu desperta
els fills dins de les seves tombes.
Canta i desenterra la sang
que ja no corre lliure.
La sang que ara brolla per 
les desèrtiques conciències
que ja només,
volen oblidar.


Canta per fer reviure,...
I desperta,
amb la pluja de llàgrimes
que cels antics
han guardat amb recances,
germà rera germà,
i va cridant i cridant que,
-Encara no són tots morts!
que,
-No hem perdut la guerra!
que,
-Els fills dels seus fills
no hauran conegut mai cap
paradís!
que,
-No callaran mai el gran i profund esperit
que canta!
que,
-Ja no quedaran ombres per
desenterrar la carn oblidada!

COSES QUE OMPLEN ESPAIS.

Proba't la peça que t'ha robat el cor capritxós i
viatja pel camí del gust amb regust,
per trocets de vides que ja s'han escrit
i retorna-les a la substància del dia a dia.

El que busques no ho trobaràs,
serà ell qui et sobtarà i se't pujarà al damunt,
com el fum del capritx,
que fuig tal com ha vingut,
i defuig de ser una peça més del rebuig.

A la fira de la "pulga",
tots són caps, peus i ulls que miren
les ombres del temps
que també hi brillen.
Fireta d'ombres del temps
que encara somnien.
 

PROJECTEA

La música,...d'on surt sinó del cor.
Ens ressegueix totes les venes,
s'enfila bullint la sang,
ens supura notes de mel i de fel,
explota dins del cap i ens
envola l'ànima...

Tot el que hem deixat enrere,
ressona i rau amb mi.

INPATIENCE (p.l.B)

Esperar,esperar, esperar...
No em crec i em desconec.
No veig que res, a part de petits trossets de mi,
puga perdre.
Sembla que tot sigui allà,
a l'altre costat del blau mirall...
tot és allà, allà, enllà on ets tu,
etern somriure,
eterna i tendra amiga.

LES FLORS I EL DESERT

Pocs camins m'han dut tant lluny dins del que jo creia tant proper.
Aquest n'és un.
I he sentit que el que ja creia perdut per sempre, tornava i em retornava 
a temps pretèrits i gairebé difosos al vell mig de l'oceà de la meva infància.
Tornar a l'origen, al vell i pur esperit de les coses que hi són, però no les sents,
o no les vols sentir.

Que fàcil és desplaçar-se per els camins que transcorren d'un lloc a un altre, però que difícil caminar per dins d'un mateix. I, quan ho he fet, després del trasvals, del dolor o trauma, hi he trobat el que jo ja era i volia, i hauria d'haver continuat sent.

Quan creia que ja no hi havia substància,
quan sentia que caminava per el desert
més eixorc de les emocions, 
tant sols unes poques llàgrimes
han fet que de nou hi florissin les flors.

Quelcom m'ha obert més que només
els ulls en aquest indomable infinit i
meravellós desert.

ARA-NYA

He dibuixat l'esperit de l'aranya.

Ara ja no em fa por.
Ella em vigilarà i em protegirà
de la fosca sombra que tot ho atrapa.
Em donarà el poder per poder 
caminar per damunt de les teranyines
que em prepara el destí.

Deesa de les Moires,
desfés totes les boires 
que ofeguen el meu pensament.
Esperit de la nit, protegeix a qui
estimo i si et fallo 
i t'abandono, 
treu-me de l'oblit i
mostra'm de nou el camí.