PERDÓ, EM PERDO.

Quan els fets són fets de paraules que arrenquen les llàgrimes i demanen quelcom més que perdó,
l'amargor d'haber-te fet mal em deixa gelada l'ànima i em fa nedar dins el plor.
I cada llàgrima escriu una paraula que només el destí podrà esborrar.
I quan cerco dins meu un bocí de tros teu, 
una força que bé de l'infancia l'arrenca i l'enfonsa dins d'un mar ple d'equivocacions forçades que ni deu
de les més grans abraçades em donaran la pau que,
sensa voler he trencat.
I ara, que l'he trobat no vull deixar-lo sol,...
I no vull que em deixis sol.
Quan poso la ma dins de les meva buida butxaca i trobo un full que un dia vaig embrutar de paraules d'amor i,
ara el refaig per que el que sento es veritable,
i com la flor que neix després de l'hivernatge 
em servirà per obrir-me el cor i fer-me sentir-te tant propera
que,
encara que no em vegis com jo era,
l'amor que sento,encara és més fort.
I entenc que la ferida es fonda i que potser prendràs la decisió que a mi em farà recordar qui soc i on era.
Per això he escrit tantes vegades allò,
i t'ho diré de nou un mil·liò de vegades.


T'estimo,...

i et demano perdó.

VA...VE

Que difícil és equivocar-se
quan ho tens tot tant ben planejat.
Encara més difícil és reconeixer't dins l'error.
tot hi així, ho fem,
planegem,
dons,...
la cagem;
Quan més difícil, millor ens surt la marrada,
i més llunyà ens queda el punt de tornada.
El que per un és humiltat,
per l'altre és vanitat.

La veritat, com la culpa...
és ben negra.

PER QUE!

Per que sento quan em parlen.
Per que aprenc ràpid i amb ganes.
Per que flirtejo amb la lluna i el mar.
Per que no tinc ni un duro.
Per que sacrifici m'és igual que amor.
Per hi veig més de lluny que de prop.
Per que ho veig i ho sento tot.

Per que, tu no ets tu,
i,...jo no soc jo.

Per que soc molt, moltíssim més,
i,...
millor.

LES VEUS QUE NO PODREU CALLAR (al genocidi americà)

Canta l'ànima de la terra...

I la remor de la seva veu desperta
els fills dins de les seves tombes.
Canta i desenterra la sang
que ja no corre lliure.
La sang que ara brolla per 
les desèrtiques conciències
que ja només,
volen oblidar.


Canta per fer reviure,...
I desperta,
amb la pluja de llàgrimes
que cels antics
han guardat amb recances,
germà rera germà,
i va cridant i cridant que,
-Encara no són tots morts!
que,
-No hem perdut la guerra!
que,
-Els fills dels seus fills
no hauran conegut mai cap
paradís!
que,
-No callaran mai el gran i profund esperit
que canta!
que,
-Ja no quedaran ombres per
desenterrar la carn oblidada!

COSES QUE OMPLEN ESPAIS.

Proba't la peça que t'ha robat el cor capritxós i
viatja pel camí del gust amb regust,
per trocets de vides que ja s'han escrit
i retorna-les a la substància del dia a dia.

El que busques no ho trobaràs,
serà ell qui et sobtarà i se't pujarà al damunt,
com el fum del capritx,
que fuig tal com ha vingut,
i defuig de ser una peça més del rebuig.

A la fira de la "pulga",
tots són caps, peus i ulls que miren
les ombres del temps
que també hi brillen.
Fireta d'ombres del temps
que encara somnien.
 

PROJECTEA

La música,...d'on surt sinó del cor.
Ens ressegueix totes les venes,
s'enfila bullint la sang,
ens supura notes de mel i de fel,
explota dins del cap i ens
envola l'ànima...

Tot el que hem deixat enrere,
ressona i rau amb mi.

INPATIENCE (p.l.B)

Esperar,esperar, esperar...
No em crec i em desconec.
No veig que res, a part de petits trossets de mi,
puga perdre.
Sembla que tot sigui allà,
a l'altre costat del blau mirall...
tot és allà, allà, enllà on ets tu,
etern somriure,
eterna i tendra amiga.

LES FLORS I EL DESERT

Pocs camins m'han dut tant lluny dins del que jo creia tant proper.
Aquest n'és un.
I he sentit que el que ja creia perdut per sempre, tornava i em retornava 
a temps pretèrits i gairebé difosos al vell mig de l'oceà de la meva infància.
Tornar a l'origen, al vell i pur esperit de les coses que hi són, però no les sents,
o no les vols sentir.

Que fàcil és desplaçar-se per els camins que transcorren d'un lloc a un altre, però que difícil caminar per dins d'un mateix. I, quan ho he fet, després del trasvals, del dolor o trauma, hi he trobat el que jo ja era i volia, i hauria d'haver continuat sent.

Quan creia que ja no hi havia substància,
quan sentia que caminava per el desert
més eixorc de les emocions, 
tant sols unes poques llàgrimes
han fet que de nou hi florissin les flors.

Quelcom m'ha obert més que només
els ulls en aquest indomable infinit i
meravellós desert.

ARA-NYA

He dibuixat l'esperit de l'aranya.

Ara ja no em fa por.
Ella em vigilarà i em protegirà
de la fosca sombra que tot ho atrapa.
Em donarà el poder per poder 
caminar per damunt de les teranyines
que em prepara el destí.

Deesa de les Moires,
desfés totes les boires 
que ofeguen el meu pensament.
Esperit de la nit, protegeix a qui
estimo i si et fallo 
i t'abandono, 
treu-me de l'oblit i
mostra'm de nou el camí.

L'ÀGUILA I EL JAGUAR I LA SERP...I JO

Una casa dins el cel, i un col·librí que vola com un falcó.
L'espígol, les roses, l'esperit del jaguar.
La font del lleó que dóna la pota i una gossa que vigila i guarda el tro.
Les cartes marcades, els fideus xinos i una gota que cau de la porxada;
l'últim sempre sóc jo.
La pau i la fosca, ... la tornada, un bri de vent i l'olor de la gent.
I al mig de les tres dones, els somriures i els riures de bigotis de gat que parlen de ratolins de blat de moro i el gris que va plorant pels teulats.
Un llit, un bressol de mosquits, la pell que crida la mà i la mà que dóna i també sap rebre.
Alfàbrega, sal i pebre, un sofregit i una síndria i un dit, que fa pessigolles als camins que obre el cor de qui em parla, mentre també escolta.

(p.l.B)

Somnio amb tu...
Cada nit,
quan dormo...
Cada matí,
quan em desperto,
continuo el somni
amb els ulls ben oberts...

Quan s'estima,
un hi veu molt millor;
Igual que el meu cor,
si l'empeny l'amor,
també bategarà amb més força.

DALLA

Un dia d'aquest vindrà el senyor de la dalla,
i ell,
no fara tries entre el gra i la palla.

ELL VOLIA QUE NO, PERÒ HA ESTAT UN SI.

Avui el destí
ha lluitat de valent;
Com els últims esforços d'un peix intentant alliberar-se
de l'ham;
Com un martir suicida, volia morir
matant,
matant-me a mi.
Però l'he vençut, i ja no tornarà més,
a enfosquir-me el dolç camí que tu pintes
de mel.

Ja no tinc por d'anar allà on vull anar.
I ja se quines son les cartes marcades
de la baralla macabre que tot jugant
em volien ferir.

No,
avui no era tan sols una batalla,
era la guerra dels cent paranys.
I el meu somriure l'ha tallat
com la dalla tomba al blat.
I, encara que torni a brotar
al ben mig de la negra palla,
sempre l'estarà esperant,
el meu incombustible i
etern somriure esmolat.

VAL LA PENA

I tot el que em passa...
em passa per que estic boig
per estimar,
i esclar...
per que  m'estimin.

Però, no perdré el cap...
Potser tan sols
unes llàgrimes que escriuran un riu,
que morirà al mar,...
Per tornar a començar, de nou,
el vell plaer,
de tornar-te estimar.

FAMILIA

No et fallaré Mare;

No t'oblidaré Pare;

No et perdre per el camí,
ni perdre l'amor que m'has ensenyat...
dins de cada arbre, dins de cada llibre,
dins de tot el que viu i respira,
Germà!

No us marciré mai
l'ànima daurada
que meu sempre regalat Germanes!

Que quan ens separi el repicar més trist
de les campanes,
tan sols el vent
serà l'únic sospir de desgana,
per l'amor que meu donat
i em feu cada dia sentir.

LA NINA DELS MEUS ULLS (p.l.B)

Si això és un somni,...
Què faig amb els ulls ben oberts?
Estic mort?
Dormo despert?
No,que no em confongui,...

El cel és ben obert,
i hi caben llamps i trons
i també,
estels de tots els colors...


Què, que ja arribo a port?

No, aquest és un camí,
                                       que potser,

ja no te fi.

PRIMER VAN ÉSSER ELLES. (p.l.B)

Primer van arribar les
orenetes.

Jo encara no m'havia espolsat
l'última gebrada de les espatlles,
i tot d'una, mirant al cel, 
aquell cel tant blau i cristal·lí
de finals de març, les vaig veure.
I m'ho van dir.
Després se'n van anar..., segur cap al nord, 
no feien pinta de ser de per aquí.
Però, com que en se una mica, del parlar dels ocells, 
vaig entendre el que em volien dir;

Al cap de pocs dies, n'arribaren més,
i aquestes ja parlaven una mica més llatí.
Em confirmaren el que ja havia intuït,
la primaberna ja és aquí.

I amb elles,
les que fan i desfan totes 
les parelles,
es despertaren totes 
les criatures del cel,
mosques, mosquits i abelles.
I amb elles, també vingué
la mel del teu bes.


Avui, i com sempre,
he mirat el cel blau i cristal·lí,
amb algún que altre núbol despistat,
de finals del mes de maig,
i els he vist;
Els falciots ja son aquí.

Passen com bales arran de teulat
reclamant un tros de blau,
xisclant esvalotats
i dient-me que ja s'ha encès
la flama
que sempre em fara costat.

UN QUE ACAVEN SENT DOS. (p.l.B)

Quan li he explicat a algú
el que va passar,
m'han contestat que res.


Dons és aquest res
el que ho representa
tot per mi.
És aquest moment 
de insignificant
virtualisme emotiu,
per ells,
el que veritablement
m'ha canviat la vida;
Aquell simple detall,
de compartir, de sentir
que pots tocar el sol
i no cremar-t'hi el cor,
el que ha fet que tornés
a ser res.

Era i encara soc
això,
un bes.

ESQUIL I LA TRAGÈDIA COTIDIANA.

Avui hi havia reunió
de pastors 
a la plaça major.
I tants pastors,
tants caps d'ovelles.

Les ovelles es queixen
que la userda no es prou
fresca i verda,
que la d'ara no 
és com abans.
I que n'estan fartes
de menjar
aquesta merda.

De pastors n'hi ha 
de tots els colors.
Diuen que no en
tenen la culpa,
que son els intermediaris
que els venen
aquest pinso,
i mentres ells es fan
el pinxo tenen
a tot el ramat
ben enganyat.


Les ovelles ben 
emprenyades,
s'han posat d'acord
a fotrals-hi mossegades
i que s'empassin ells
la merda a cullerades.


Però els pastors,
que se les saben totes,
els hi han dit
que si tenen més gana
que es mosseguin 
una cama, 
i mentres les ovelles 
s'ho anaven rumiant,
el pastor més gran
obria la borda i feia 
entrar de llops una orda
que amb quatre
mossegades les han deixat
ben esquilades.


Ja es sap,
reunió de pastors,
ovella morta.

LA POR GUARDA LA BORDA.

Avui he de plorar.
No.
Però ho estic fent...
Hi ha quelcom que flota,
que m'arranca les llàgrimes,
que no em deixa volar.
Hi ha quelcom
pixel·lat, que no es veu clar.
Fosca desconfiança.
Quelcom que avui em llevarà 
la son,
i em farà somniar truites
de dos ous.
Quelcom que em diu a cau d'orella
que ja puc anar contant
ovelles, que tantes com ni hagi
el llop se les endurà.

MALES VIBRACIONS, QUE NO EM CANVIARÁN EL MON.

Tot el que m'envolta
també forma part
de mi.
M'agradi o no.

I costa deu i ajut 
que cada paper que interpretem
sigui comprés, 
i que no tot el que sentim 
ho diem,
però que quan ho fem 
fins hi tot 
ens espantem de sentir-ho
en els nostres propis llavis.

Si dius a algú que l'estimes
"només" vol dir això,
que l'estimes.
Per què s'han de pensar
que t'has tornat boig?. 
Per què parlen a esquena d'un
sobre si has fracassat 
tot just abans
d'intentar-ho? 

Deixeu-m'ho intentar...

EL MILLOR POEMA. (p.l.B)

El millor poema,
l'escriuria
damunt de la
teva pell.

Com si fos 
un vestit
de petons
fet
de tots els colors.

Com si fos un
tatuatge,
fet de la tinta més
salvatge.

Que ni el temps
ni res,
poden
esborrar el plaer,
de desfer
els fils
que teixirien
aquest bes.

LLAMP DE LLEVANT 2006

L'últim bri d'esperança
se l'endugué,d'una ventada,
el mes d'Abril.
I  al mig de les prades
florides 
i jau ara, la meva ànima
gelada.

Potser si el sol l'escalfa,
s'envolarà, amb els perfums
de la mel i les argelagues;
Ben amunt,
fins als cims alts
de còfies encara blanques,
cristalitzant-se
en petits diamants
de mil i una 
fragàncies.

L'última de les esperances
se l'endugué,
d'una forta
llevantada,
el florit més d'Abril.

XOCOLATADA SEXI

La imaginació domestica el desig.

llavors,
           
            estimar a qui s'estima


és estimar de debò?

EL MON RODA.

He pujat damunt de les altes muntanyes
per copsar la bellesa del mon.
He treìtjat un munt de platges llunyanes
per perdrem en l'infinit dels seus horitzons.

El meu cor és un rodamón,
que assedegat,
cerca en cada paisatge
una font.

VOLS SOPAR AMB MI? 14090 d.c

Ben volguda i formosa donzella.
Heus ací que un gentil Cavaller com hom mateix
s'atança a vos (via sms, per manca de coloms)
per refrentar el que ja fou parlat temps ençà,
fa qüestió de quatre jorns, si mal no conto,
tot i que el vi que fou vessat aquella joiosa nit
fou font de mil oblits. 
Però com a bon cavaller de mena, 
hom no oblida pas el que a un li agrada;
Ni que es vessin bots, botes i mil galletades!
Per això em plau esbrinar si voldríeu ésser la reina d'una
taula,
encar que humil,
molt ben parada, 
i si vos aniria
de gust aquest divendres o tan mateix el dissabte
a la vesprada.
Sens l'intenció de fer-vos perdre cap valuos temps, 
ans el contrari,
Ja se sap que el temps que passa no es paga ni cobrint-vos d'or,
esperaré la resposta amb certa frisança.
Sens dubte que fruireu de la vetllada, i si
he de rebre un si per contesta,
el cor d'aquest gentil home
serà tota una festa.




Sempre als teus peus,
formosa i gràcil donzella.


Joan D'Hostoles.

LA FLOR QUE VOLA (p.l.B)

Em vaig comprar una lupa, 
per fer més gran lo petit.
I de nit, poso un llum fora i 
convido a totes les papallones
a una festa.
(les de dia, excepte alguna despistada,no.)
Son precioses,
n'hi ha qualcuna
que s'assembla a tu.
Flor que vola.

PÀGINA EN BLANC.

.











                                                              !

FUTURAMA

No se, pero los dias han sido un poco raros.
Le tengo respeto al futuro.
No se librarme del miedo a fracasar.
Para mi, estoy como en un destierro de oro;
O quizás en un tren en via muerta...
O quizás frente a las mismísimas puertas
del cielo o del infierno.
Es raro,
incierto,
solo,
incomprensible,
susceptible,
vacio
y
un poco
aburrido.

EL LLANERO SOLITARIO. (in wevoo)

El llanero solitario cabalga de nuevo.
Aunque a la pata ranca y lleno de heridas; heridas no sufridas durante escaramuzas con forajidos
maleantes o mujeres rompe corazones, sinó por qué se le disparó varias veces el arma.
Ahora,
Ahora solo utiliza un tirachinas

DESPIERTA BELLACO!

Me doy cuenta de como vivo...
Jamás podré ser yo mismo!
Por qué?
Por qué
no vivo para serlo.

UN POQUITO DE CRISTIANO POR FAVOR.

Me da rabia escribir una fecha, marcar el tiempo.
Incluso en mi quaderno de notas.
Es el tiempo quien nos señala, quien nos marca.
Me da rabia observar ciertas caras de asombro al responderles la cifra de mi pequeña
colección de Kronos.
-Que bien que te conserbas! (como si yo fuera una lata de sardinas o un momia)
No se que concepto tiene la gente del tiempo, de lo vivido,... Pero si me puedo hacer la idea
de que no le tienen el debido respeto.
Si, el sorprendido soy yo. Sorprendido de ver como hay personas que viven con el tópico enquistado de que toda la vitalidad, textura dermica y posibilidades de vivir intensamente se desvanecen a partir de los treinta.
En fin, lo escribo sin animos de aleccionar a nadie; Simplemente recordar que hay que recordar. Que hay que vivir sin marcar ningun punto de partida, sin objetivo final; vivir y también vivir lo
vivido.
Olvidar lo vanal y prejuicioso, eso aún.
El olvido és el fuego que aviva la falsa felicidad.
Ay, ya empiezo a hartarme de hablar del tiempo.
El sueño me vence y cae como un tupido velo sonre mi rendido y aun joven cuerpo.
Ahora,
ya está escrito,
pues,
puedo empezar ya a olvidarme.

VISTA, I NO VISCA

No se si soc covard.
El cas és que no trobo 
la manera, que sia justa,
d'entendre-ho.
Sempre arribo tard;
Soc massa lent 
passant pàgines;
I la vista, 
cansada i trista
d'un home que ja va 
reculant,
es torna borrosa, translúcida,
amb el tel del anys
que van passant...

AQUERÓN

No hi te cabuda ningú més
dins la barca.
I el bitllet del passatge 
no es paga amb diners.
I amb dues monedes d'or
com a únic bagatge,
desfaig el camí
que es sensa tornada
d'aquest meu i últim viatge.

TOMA PALOMA.

No em mereixo
aguantar-te més.
Ets vomitiva,
artificial,inestable
i expeditiva.
Tens un cor de plàstic.
Només folles
quan t'has fotut de tot,
"gilipolles".
Hippy de postal nadalenca
de bragues molles.
Ets més cutre que una 
invitació de noces.
Sempre camines tirant
coces.
Em dones més mal rotllo
que anar al dentista
i tens tanta poca llum
que no passes ni de lampista.
Ets geperuda,
i peluda 
de cap a peus,
i ni el que dius i penses
ni borratxa t'ho creus.
Petita llaminera
i embustera.
Cony d'egoista,...
i a més vas de taoista?
Fulana filla de menguana.
Morta de fam
que no saps ni fer la O
amb un canutO.
Mira com disfruto,
estripant,
destripant com "Jack the ripper".
Flor del jardí de l'abjecte.
Ja cal que em tinguis por.

ARA QUE JA HO SE. (p.l.B)

T'estimo,
i ara que ja ho se,
no em fa res ofegarme
dins la teva humitat;
No em fa res que els teus
ulls, com claus ardents
travessant-me la pell,
se'm mengin l'enteniment.
No em fa res que l'aire 
dels teus sospirs, que infla
totes les veles,
em porti fins les platges
blanques del teu dolç
plaer.
Ara que ja se que t'estimo,
encara t'estimo més.

PARE MEU QUE NO SE ON ESTÀS

Vine amb mi.
Agafem de les mans
i correm cap dins del bosc.
M'ajudaràs a enterrar-me
sota les rouredes i alzinars.
Esperarem  plegats a que es faci fosc
i vingui la negra nit.
I dins aquest llit de terra freda
semblarà que els estels i la lluna
s'hagin per sempre fos.

+ BREUS

Sempre que et necessito
no hi ets.
Per què em deixes sol?
Que car he de pagar
l'atreviment.
Cap seducció,
cap oferiment;
Soc un abocador de
reciclatge emocional.
Com els "encants"...

                                                -----------------------------------------------------

Compartir?
Totes les boques en van plenes.
Compartir el què?
L'estupidesa?
Incoherents/es

                                --------------------------------------

Mai m'havia sentit tant bé
cagant-la!
Es que això del cagar
és un veritable plaer. 

                                -------------------------------------- 


Obro els ulls,
ja és de dia.
Un altre dia.
L'he de viure?

PENSANT AMB TU A L'ERA DE CAL FERRER ( p.l.B i p.e.M)

Com m'agrada mirar els ocells;
sota la fina cortina
d'un plugim de maig,
quan la tarda ja fina
i el meu cor s'imagina
com les gotes
juguen amb els teus cabells.

Com m'agrada fer el xafarder, 
i mirar-los recollir els trapaus
i amagar-se i cercar raser
entre les branques dels arbres
que traspassen la tanca
del galliner.

I si tu tens aquest ulls tant vius,
i t'hi fixes tan sols un moment,
veuràs on tenen llurs nius.
Dins la cabana, dessota la figuera,
a la teula que fa cinc
de la barbacana... 

Fins hi tot al cel
del teu firmament
hi nien...,
els estels
que em guien, que m'acompanyen,
al mig de tanta gent .

ESPERO TRANQUIL.

Què hi ha després dels teus llavis?
El mar?
No em preocupa,
ja se nedar.
I darrera els teus dolços pits?
Valls, cingles, muntanyes i estimballs?
Tinc forces per escalar-los
i no em fa por
mirar cap avall.

I què faré després
al desert del teu somriure
absent?
Veure de les meves llàgrimes
i deixaré que m'ompli 
de sorra la boca el vent. 

NO FUTUR.

Corren cossos sensa cap
xisclant terroritzats.
Els ocells canten engabiats 
per les teulades.
L'última guineu
dissecada.
Els arbres, com
fantasmagòrics
baobabs, jeuen
amb les arrels despullades.
L'aire fètid i l'aigua 
enterbolida fan fàstic.
L'esperança, cega,
camina a les palpentes.
La il·lusió perduda.
Tot el que escric
és un eixorc adéu.

MAINADICA.

No tinc dia sensa flors,
ni nit sensa plors.
Com un cometa perdut en el temps;
Cada dia omplo de llàgrimes i somriures,
tolls, rius i torrents.

L'HOME VERS LA MÀQUINA. (2006-OC)

Avui he plegat un xic més tard.
M'he deixat portar per la rierada
productiva.
Per fi desconecto la màquina.
Sento el seu sospir d'alleujament i
es relaxa i emmudeix lentament.

Ara sec al vestidor i em llevo
la roba de treball.
Arquejo l'esquena cansada
i sento com s'enrampa
la nou del coll després de fer
un badall.
Masses hores nedant a contra corrent.

Faig el camí de tornada ja ben fosc.
El dia és curt ara.
El blau elèctric del cel,
la cara xata de la lluna,
plena no se ben bé de què,
és tot el que em cal.
Els meus ulls s'ho mengen tot.


Un cop a casa,
m'alimento orgànicament
i després sec al balancí.
Viatjo dins la meva xarxa
mental,
i intento conservar tot el que val,
i el que no:
deixo que s'ho emporti
la son que ja comença
a dormir el meu petit Mon.

"TORNARAN LES FOSQUES ORENETES..."

Equivocadament o no, el Món continua donant voltes,
i per el matí, segueix tot igual.
Cada formigueta treballa pel seu forat.
La gent, atrafegada, mentres camina
no aixeca el cap.
Ningú veu els núvols esgarrinxats
per la ventada com passen de ràpids
per damunt de les teulades.
Semblen gàbies intentant empresonar
el sol.
Encara ningú s'ha donat compte
de que les orenetes ja son aquí
i la llum del dia brilla més fort que ahir.
Però, a gairebé ningú li importa.
Tothom s'adona de que ha arribat
la primavera per que la tele ho diu;
no pas pel que veuen, si es que hi veuen 
res més que el que tenen davant del nas.
El temps vola i les orenetes ploren.
Son com ombres dansant al cel.
Cada una a pel seu mosquit i, 
primes, cansades del llarg viatge, tornen al seu
destí.
Com jo,
que també torno de viatge, 
arribo a la fi del camí,
un xic més prim i cansat, 
i sol com un mussol m'empasso nuvolades
de temps petits.
Sol, res més m'importa que no sia
la llum que neix i s'afua a l'horitzó
dels meus temps; i com un bri d'herba
de muntanya em blinco ara cap aquí 
ara cap allà sens més ancora
que el lloc on trepitgen els meus peus.
He aprés, dins el viatge,
a esperar, a dejunar, i a meditar;
El temps el puc aturar,
i és dins aquesta paràlisis temporal
on em moc com un ocell lliure.
Bé, 
lliure com un ocell de gàbia,
però,
potser,
sento que aquest és el meu veritable 
lloc.

TANTRA MAL FET.

I de sobte el vuit.
Per fi la perfecció,
l'equilibri.
M'he trobat escurant
l'olla nova;
on mai s'hi ha cuit res.

Que hi fèiem tots dos 
dins el tub d'assaig? 

.......

Les nits son tan llargues,
que avegades penso que si
m'adormo ja no em tornaré despertar. 

ULTRA.

Torna amb mi,
fosca i abismal.

Torna i no deixis
que mai més torni a veure
el sol.
Estigues amb mi,
sempre al meu costat,
solitària;
A l'ombra trista i humida,
fins que ho podreixi tot.

Apaga el foc de la meva ànima,
que mai hi torni entrar
 l'espurna de l'amor.
Que les arrels i les fulles 
em tanquin la boca 
per sempre, i no deixis
ni rastre del qui soc. 
 

TRENCADÍS. ( 5-2009)

M'has trencat el cor.
Però no aquell cor
incandescent de l'enamorat.
Si no el cor petit i constant
d'aquell que va fent.
Que dona el millor de si mateix
a cada moment.
Sens esforç,
sens patir.
Aquell petit cor que feia 
que cada dia
fos diferent. 
 

TO BERTHOLD.

El pequeño saltamontes le pregunta al maestro:

-"Maestro, que tengo que hacer ahora?
El maestro responde:
-"Entrena duro, planifica cada movimiento;
tienes que estar a punto para tu próximo
fracaso."

CORRER PER EL BOSC.

A vegades, els sentiments
per més forts que són,
no els puc escriure.

llavors, he de córrer per el bosc
i enfilar-me per les branques,
fins les més primes i altes
on puga llençar tota la ràbia
al vent;
O bé,
M'hauré d'empassar tota la sorra 
dels deserts que travesso.
La sorra que sepulta les tombes,
mudes, infaries,
que guarden les respostes 
del meu conscient inconscient.
A vegades els sentiments,de tant forts que són,
s'escriuen sols.
A cada pas,
                a la mirada,
dins l'ànima.  

DISCRETÍSSIMS MOMENTS

Llevat de discretíssims moments d'eufòria, 
tinc por de:
No arribar a fi de mes,
de que avui sia l'últim dia,
i del darrer bes d'amor
que ja ni es veu fos a la llunyania.
por d'ésser cec, i mut...
de quedar ofegat dins l'angoixa i
la tristesa de la solitud.

Por d'ésser covard,
de mirar els ulls, de despullar algú;
Por d'ésser vençut.
Por del soroll del silenci i de l'esguard 
maleït de l'enveja, que tot ho esguerra. 
De podrir-me immatur;
i, sobretot,
del temps que he perdut.

De tot això i del no res tinc por.
Llevat de discretíssims moments 
d'eufòria. 

LA SERP EMPLOMALLADA (p.l.B)

Tlaloc m'envia les seves llàgrimes
des del cel on Quetzalcoatl tot ho vigila.
Potser per què Chalchiutlicue no ha tornat
al cim ennuvolat del Malinche.
Plora per veure si el sent Xoquiquetzal
i fa que ella torni a casa.
No sap que si no deixa de plorar i tronar
la deessa de l'amor no el podrà ajudar.
Tlaloc, mort de gelosia i de ràbia
envia un raig de foc que fa bullir l'aigua,
don surt la deessa escaldada.
Ara si que l'escolta, però no pot fer res
per tornar-la.
Chachiutlicue no tornarà mai,
està boja i enamorada d'un vell 
indi pescador que l'ha encantat 
amb una flor i una abraçada. 

PORUC DE MENA.

No és que tingui por, 
no és covardia.
Només és que soc un home,
i ja saps,
els homes sempre anem amb la cua
entre les cames.

PACÍFIC (p.l.B)

El mar,
m'omple el cor de pau
i els llavis de sal.
Em porta dins la barca
del temps fins a platges
blanques d'esperança
i em diu que és l'hora 
de rebatejar-se, de tornar
a sentir-se salvatge i
d'enfilar les ones i saltar
amb l'escuma daurada
del mar que més calma
i redreça tots els sentits.
El mar,
que desterra a tots els deus i
reflota tots els esperits
que fa temps jeien adormits
dins un oceà de tot,menys 
pacífic. 
Hi tornaré,
fins hi tot quan encara hi he d'anar.

LA RERAVERA (PRIMERA PART DEL QUART ACTE)

Ja sé que no m'estimes.
De fet,sempre ho he sabut.
No m'ha fet falta esbrinar-ho, ni consultar
oracles ni llançar les cartes
ni que em llegeixin les mans.
N'he fet prou mirant els teus ulls.
Els ulls que ja no em miren quan parles
del futur i de canvis.
I em pregunto?
Cal per deixar-me de banda generar
tant d'odi, tant rebuig i descomfiança?
Cal allargar-ho tant?
No pots fer que la história s'esborri suaument,
amb el pas del temps?
Vols que t'odii?
Vols que sigui un càstig infernal?
Ja ho sé,
vols que t'odii per què així no t'oblidi mai.

FA TEMPS D'AIXÒ.

Vull oblidar el nou sentit que te la paraula t'estimo.
Vull tornar a només ésser una peça del joc.
Un peó sens masses pretensions.

Vull oblidar que no vaig poder gaudir de tu
quan et regalaves.
Vull oblidar aquella llum i aquella olor,
aquelles mossegades.



( i ja ho he fet)

PER FAVOR.

Accepto el favor si només és un favor.
Si no em lliga, si no em condiciona
                                                 [l'existència.

Un favor no obliga a res més que rebre'l.
No és moneda de canvi, ni cap penyora.
És el plaer de rebre'l quan el necessites
el que fa que hipotequis la memòria no 
deixant que se l'emporti l'oblit.
Plaer per qui el dona i alliberament
per qui el rebi.

Els favors no els fan els impacients ni
els solitaris/es.
S'equivoquen.
Tan sols el que fan és
cridar l'atenció.
 

ESCLA-1

El tabac m'esclavitza.
l'Estat m'esclavitza.
L'alcohol i la feina i la cartera
i la meva ignorància em fan més esclau.
El fet de deure diners i temps, el cotxe
i la bici, el gimnàs, el gim-tònic,...
tot m'esclavitza!
Tot?, 
tot no, però gairebé tot.

Em podríeu dir quan es va abolir
l'esclavitud?

EN JAN, EL MAR I L'ESPERANÇA (p.l.B)

En acabar la guardia
he penjat totes les pinces
de colors al fil de l'horitzò.
La lluna creixent  i l'esquer perfecte.
Recullo el fil de cuca i no se si
he pescat o ho soc jo.
Tinc els peus molls, de posar-los a dins
de tantes galledes,
plenes de tres parts de llàgrimes i una de somriures. 
No m'enganxo ni a l'ham ni a l"ohm"
però si que m'atrapa la fam de
travessar el mar i enfilarme a les roques
de l'altre banda  i d'esperar
que  m'ajudis a sortir
de l'aigua.
Ja se nedar,
ja se volar,
ja se estimar.
Ara,
ara no ho vull fer sol 

QUETZALCOLIA (p.l.B)

Tinc les mans apunt per fer volar.
I tinc les ales ben fortes i reforçades,
el Sol no les fondra.
Sortiré a la vesprada i enfilaré
cap al cel rogenc de ponent
i un cop arribi a la teva terra
màgica podrem aturar el temps.

T'HO REFREGO,

Només desitjo que m'oblidis i tinc la sensació que no et costarà gens.
Millor.
Si, soc un ingenu, un borratxí de líbido que s'ha frustrat de veure que tu no 
volies viure ni la meitat del que jo volia viure.
Si, soc un amargat que ha sentit el rebuig, de l'oportunitat de disfrutar de mi.
Només quan l'alcohol et cegava, només quan et cremaves per dins i no tenies
a qui volies tenir em reclamaves al teu costat, per després, rebutjar-me fastigosament, fent-me sentir culpable d'estimar-te.
Si, jo, el brut, panxut, lleig, vell arrugat que no sap ni menjar bé, que no conec els protocols del saber i l'estar...
Ai senyoreta de mitges estretes, no, no pateixis, ja està. Tot és molt normal...
El que no és normal, és que volguessis estar amb mi.

L'INFERN ISOLAT

Torno, però sens la sensació d'haver viscut o marxat
a cap lloc.
Com si hagués fet un viatge virtual.
Sens tenir la certesa de haver viscut quelcom d'especial.
Millor son els viatges dins un llibre.
Millor son els documentals.

Torno canviat, això si.
Amb el dolor d'un queixal arrencat...
Ja està, el mal és fora.
El veritable viatge el faré dins meu 
quan torni a casa.
M'apartaré del què i del qui no em respecti.
Així ho sento,
així ho faré.
Amb silenci, dins una lleugera tristor,
deixaré enrere falses il·lusions, falses amistats,
falces paciències i aparences.
Aplicaré la ciència exacte de l'oblit. 

EM FALTES.

No, no tinc o no és enamorament.
No, no és res, no és malaltís.
No, no em faltes per que no te tingut mai.
No, no s'ho creu ni deu això que dic .
Però si, per tu sempre serà un si.
Vaig al llit a abraçar-me al desig.

META-

No se què escriure.
No tot son flors i violes i
avui em sento trist.
Al cel hi ha tots els colors dels gris,
i jo estic com en una metamorfosis.
He perdut les ales i ara soc un més dels que s'arrastren
pel desert de les ilusions.
Acepto el canvi.
Aprendre a reptar.

VOLAR TOT SOL

Ara no puc, o no se si vull.
Estic bé sol?
O, estic ben sol?
No vull viure de la frustració
de sempre ésser una ximple segona opció,
el primer dels últims,
l'assedegat que veu d'un pou sec
la darrera gota de il·lusió
Viuré dons, el final des d'el primer instant...
Però, em nego a refusar-te i et cercaré
i t'acolliré dins meu, 
altre volta.

BREU XÒ INTENS

Dins aquesta vida, hi ha dos punts de vista:
El que es vol veure i el que no.

                                 --------------------------------------------------------
(ego-jo)

Abans no existia ni jo, ni res.
Però ara si que hi soc.
I tinc la força per continuar-hi
tot el temps que calgui per demostrar-me
que val la pena ser-hi.

                                ----------------------------------------------------------
(espill)

Tu fas panxa, ell no.
Tu tens tota la vergonya, ell no.
Tu no saps res dels altres, ell ho sap tot.
Tampoc tens tu un bonic somriure, en canvi
ell, és l'alegria en persona.
Tu no vols ésser ell, però ell ho és.

                               -------------------------------------------------------------

(t'abraço sol) (per la meva aventurera)

Cal tenir molts de motius per deixar de tocar de peus a terra?
A mi tan sols me'n cal un:
Tenir-te entre els meus braços, encara que avui, això signifiqui
abraçar el buit.  ( 8)

                          --------------------------------------------------------------------


Estimar a qui s'estima és estimar de debò.


                          -------------------------------------------------------------------

 Si només vols el que vols, que fas aquí demanant de lo altre?
 Soc un polinitzador o un paràsit de les flors?

EL LlUMÍ SOLITARI

Fa temps, el foc que vas encendre era fet de ximples encenalls.
Dons encara fumeja la cendra.
El foc que portem dins, pot éssser més gran o petit depenent del fred que es tingui.
Quan més fred tenia, més petit era el foc, i jo, jo estava glaçat dins un bloc 
de gel anomenat solitud.
Em vas fer dansar damunt de les tristes brases fent-me treure les meves debilitats de fakir de fira, i mi vas fer vessar galletades de llàgrimes.
Em vas posar dins un infern de butxaca, vaig traspassar el dolor i la pena.
Si, vaig conéixer l'infern del solitari llumí.
Tu jugaves amb foc, i jo m'hi escalfava l'ànima fins fe-me bullir el cor.
Del xup-xup n'ha sortit un arbre.
L'arbre que avui et dona l'ombra amiga.
L'arbre que un altre dia serà de nou encenall de fogueres grans o petites.
Tot depen del fred que es tingui.

L'HOME COIXÍ

L'home coixí no pot dormir.
Per que no te qui l'abraça
aquesta nit, l'altre i ni les
cent- mil i una nits.

L'home coixí, que
no és ni tant home
ni és feliç, també
coneix el desig
i amb ell també
ha conegut el rebuig,
deu-mil i una nits.

L'home coixí
també te un jardí.
Cuida les flors que
li obren finestres de mel
al cel del seu llit.

L'home coixí
va perdent plomes,
com si volgués
deixar marcat el camí.
Tan sols quedarà d'ell
un full de paper fí.

Silenci!
Ara parla el cor:
-Amics:
          s
           e'
            n
             s 
              
               e
                s
                 c
                  o
                   l
                    a
                      
                      l
                       a
                        
                         v
                          i
                           da 
                                dins
                                       un tub
                                                 de llum
                                                            de neò,
que ens guia,
                   il.lumina el camí  
                                           cap a la fosca nit.-       


                     à    al    fons  de  tot,   on              
                l                                          es
           l                                                    fon
      -a                                                            l'horitzòooooooooo...