Primer van arribar les
orenetes.
Jo encara no m'havia espolsat
l'última gebrada de les espatlles,
i tot d'una, mirant al cel,
aquell cel tant blau i cristal·lí
de finals de març, les vaig veure.
I m'ho van dir.
Després se'n van anar..., segur cap al nord,
no feien pinta de ser de per aquí.
Però, com que en se una mica, del parlar dels ocells,
vaig entendre el que em volien dir;
Al cap de pocs dies, n'arribaren més,
i aquestes ja parlaven una mica més llatí.
Em confirmaren el que ja havia intuït,
la primaberna ja és aquí.
I amb elles,
les que fan i desfan totes
les parelles,
es despertaren totes
les criatures del cel,
mosques, mosquits i abelles.
I amb elles, també vingué
la mel del teu bes.
Avui, i com sempre,
he mirat el cel blau i cristal·lí,
amb algún que altre núbol despistat,
de finals del mes de maig,
i els he vist;
Els falciots ja son aquí.
Passen com bales arran de teulat
reclamant un tros de blau,
xisclant esvalotats
i dient-me que ja s'ha encès
la flama
que sempre em fara costat.
lunes, 23 de mayo de 2011
viernes, 20 de mayo de 2011
UN QUE ACAVEN SENT DOS. (p.l.B)
Quan li he explicat a algú
el que va passar,
m'han contestat que res.
Dons és aquest res
el que ho representa
tot per mi.
És aquest moment
de insignificant
virtualisme emotiu,
per ells,
el que veritablement
m'ha canviat la vida;
Aquell simple detall,
de compartir, de sentir
que pots tocar el sol
i no cremar-t'hi el cor,
el que ha fet que tornés
a ser res.
Era i encara soc
això,
un bes.
el que va passar,
m'han contestat que res.
Dons és aquest res
el que ho representa
tot per mi.
És aquest moment
de insignificant
virtualisme emotiu,
per ells,
el que veritablement
m'ha canviat la vida;
Aquell simple detall,
de compartir, de sentir
que pots tocar el sol
i no cremar-t'hi el cor,
el que ha fet que tornés
a ser res.
Era i encara soc
això,
un bes.
ESQUIL I LA TRAGÈDIA COTIDIANA.
Avui hi havia reunió
de pastors
a la plaça major.
I tants pastors,
tants caps d'ovelles.
Les ovelles es queixen
que la userda no es prou
fresca i verda,
que la d'ara no
és com abans.
I que n'estan fartes
de menjar
aquesta merda.
De pastors n'hi ha
de tots els colors.
Diuen que no en
tenen la culpa,
que son els intermediaris
que els venen
aquest pinso,
i mentres ells es fan
el pinxo tenen
a tot el ramat
ben enganyat.
Les ovelles ben
emprenyades,
s'han posat d'acord
a fotrals-hi mossegades
i que s'empassin ells
la merda a cullerades.
Però els pastors,
que se les saben totes,
els hi han dit
que si tenen més gana
que es mosseguin
una cama,
i mentres les ovelles
s'ho anaven rumiant,
el pastor més gran
obria la borda i feia
entrar de llops una orda
que amb quatre
mossegades les han deixat
ben esquilades.
Ja es sap,
reunió de pastors,
ovella morta.
de pastors
a la plaça major.
I tants pastors,
tants caps d'ovelles.
Les ovelles es queixen
que la userda no es prou
fresca i verda,
que la d'ara no
és com abans.
I que n'estan fartes
de menjar
aquesta merda.
De pastors n'hi ha
de tots els colors.
Diuen que no en
tenen la culpa,
que son els intermediaris
que els venen
aquest pinso,
i mentres ells es fan
el pinxo tenen
a tot el ramat
ben enganyat.
Les ovelles ben
emprenyades,
s'han posat d'acord
a fotrals-hi mossegades
i que s'empassin ells
la merda a cullerades.
Però els pastors,
que se les saben totes,
els hi han dit
que si tenen més gana
que es mosseguin
una cama,
i mentres les ovelles
s'ho anaven rumiant,
el pastor més gran
obria la borda i feia
entrar de llops una orda
que amb quatre
mossegades les han deixat
ben esquilades.
Ja es sap,
reunió de pastors,
ovella morta.
LA POR GUARDA LA BORDA.
Avui he de plorar.
No.
Però ho estic fent...
Hi ha quelcom que flota,
que m'arranca les llàgrimes,
que no em deixa volar.
Hi ha quelcom
pixel·lat, que no es veu clar.
Fosca desconfiança.
Quelcom que avui em llevarà
la son,
i em farà somniar truites
de dos ous.
Quelcom que em diu a cau d'orella
que ja puc anar contant
ovelles, que tantes com ni hagi
el llop se les endurà.
No.
Però ho estic fent...
Hi ha quelcom que flota,
que m'arranca les llàgrimes,
que no em deixa volar.
Hi ha quelcom
pixel·lat, que no es veu clar.
Fosca desconfiança.
Quelcom que avui em llevarà
la son,
i em farà somniar truites
de dos ous.
Quelcom que em diu a cau d'orella
que ja puc anar contant
ovelles, que tantes com ni hagi
el llop se les endurà.
MALES VIBRACIONS, QUE NO EM CANVIARÁN EL MON.
Tot el que m'envolta
també forma part
de mi.
M'agradi o no.
I costa deu i ajut
que cada paper que interpretem
sigui comprés,
i que no tot el que sentim
ho diem,
però que quan ho fem
fins hi tot
ens espantem de sentir-ho
en els nostres propis llavis.
Si dius a algú que l'estimes
"només" vol dir això,
que l'estimes.
Per què s'han de pensar
que t'has tornat boig?.
Per què parlen a esquena d'un
sobre si has fracassat
tot just abans
d'intentar-ho?
Deixeu-m'ho intentar...
també forma part
de mi.
M'agradi o no.
I costa deu i ajut
que cada paper que interpretem
sigui comprés,
i que no tot el que sentim
ho diem,
però que quan ho fem
fins hi tot
ens espantem de sentir-ho
en els nostres propis llavis.
Si dius a algú que l'estimes
"només" vol dir això,
que l'estimes.
Per què s'han de pensar
que t'has tornat boig?.
Per què parlen a esquena d'un
sobre si has fracassat
tot just abans
d'intentar-ho?
Deixeu-m'ho intentar...
martes, 17 de mayo de 2011
EL MILLOR POEMA. (p.l.B)
El millor poema,
l'escriuria
damunt de la
teva pell.
Com si fos
un vestit
de petons
fet
de tots els colors.
Com si fos un
tatuatge,
fet de la tinta més
salvatge.
Que ni el temps
ni res,
poden
esborrar el plaer,
de desfer
els fils
que teixirien
aquest bes.
l'escriuria
damunt de la
teva pell.
Com si fos
un vestit
de petons
fet
de tots els colors.
Com si fos un
tatuatge,
fet de la tinta més
salvatge.
Que ni el temps
ni res,
poden
esborrar el plaer,
de desfer
els fils
que teixirien
aquest bes.
LLAMP DE LLEVANT 2006
L'últim bri d'esperança
se l'endugué,d'una ventada,
el mes d'Abril.
I al mig de les prades
florides
i jau ara, la meva ànima
gelada.
Potser si el sol l'escalfa,
s'envolarà, amb els perfums
de la mel i les argelagues;
Ben amunt,
fins als cims alts
de còfies encara blanques,
cristalitzant-se
en petits diamants
de mil i una
fragàncies.
L'última de les esperances
se l'endugué,
d'una forta
llevantada,
el florit més d'Abril.
se l'endugué,d'una ventada,
el mes d'Abril.
I al mig de les prades
florides
i jau ara, la meva ànima
gelada.
Potser si el sol l'escalfa,
s'envolarà, amb els perfums
de la mel i les argelagues;
Ben amunt,
fins als cims alts
de còfies encara blanques,
cristalitzant-se
en petits diamants
de mil i una
fragàncies.
L'última de les esperances
se l'endugué,
d'una forta
llevantada,
el florit més d'Abril.
XOCOLATADA SEXI
La imaginació domestica el desig.
llavors,
estimar a qui s'estima
és estimar de debò?
llavors,
estimar a qui s'estima
és estimar de debò?
lunes, 16 de mayo de 2011
EL MON RODA.
He pujat damunt de les altes muntanyes
per copsar la bellesa del mon.
He treìtjat un munt de platges llunyanes
per perdrem en l'infinit dels seus horitzons.
El meu cor és un rodamón,
que assedegat,
cerca en cada paisatge
una font.
per copsar la bellesa del mon.
He treìtjat un munt de platges llunyanes
per perdrem en l'infinit dels seus horitzons.
El meu cor és un rodamón,
que assedegat,
cerca en cada paisatge
una font.
VOLS SOPAR AMB MI? 14090 d.c
Ben volguda i formosa donzella.
Heus ací que un gentil Cavaller com hom mateix
s'atança a vos (via sms, per manca de coloms)
per refrentar el que ja fou parlat temps ençà,
fa qüestió de quatre jorns, si mal no conto,
tot i que el vi que fou vessat aquella joiosa nit
fou font de mil oblits.
Però com a bon cavaller de mena,
hom no oblida pas el que a un li agrada;
Ni que es vessin bots, botes i mil galletades!
Per això em plau esbrinar si voldríeu ésser la reina d'una
taula,
encar que humil,
molt ben parada,
i si vos aniria
de gust aquest divendres o tan mateix el dissabte
a la vesprada.
Sens l'intenció de fer-vos perdre cap valuos temps,
ans el contrari,
Ja se sap que el temps que passa no es paga ni cobrint-vos d'or,
esperaré la resposta amb certa frisança.
Sens dubte que fruireu de la vetllada, i si
he de rebre un si per contesta,
el cor d'aquest gentil home
serà tota una festa.
Sempre als teus peus,
formosa i gràcil donzella.
Joan D'Hostoles.
Heus ací que un gentil Cavaller com hom mateix
s'atança a vos (via sms, per manca de coloms)
per refrentar el que ja fou parlat temps ençà,
fa qüestió de quatre jorns, si mal no conto,
tot i que el vi que fou vessat aquella joiosa nit
fou font de mil oblits.
Però com a bon cavaller de mena,
hom no oblida pas el que a un li agrada;
Ni que es vessin bots, botes i mil galletades!
Per això em plau esbrinar si voldríeu ésser la reina d'una
taula,
encar que humil,
molt ben parada,
i si vos aniria
de gust aquest divendres o tan mateix el dissabte
a la vesprada.
Sens l'intenció de fer-vos perdre cap valuos temps,
ans el contrari,
Ja se sap que el temps que passa no es paga ni cobrint-vos d'or,
esperaré la resposta amb certa frisança.
Sens dubte que fruireu de la vetllada, i si
he de rebre un si per contesta,
el cor d'aquest gentil home
serà tota una festa.
Sempre als teus peus,
formosa i gràcil donzella.
Joan D'Hostoles.
LA FLOR QUE VOLA (p.l.B)
Em vaig comprar una lupa,
per fer més gran lo petit.
I de nit, poso un llum fora i
convido a totes les papallones
a una festa.
(les de dia, excepte alguna despistada,no.)
Son precioses,
n'hi ha qualcuna
que s'assembla a tu.
Flor que vola.
per fer més gran lo petit.
I de nit, poso un llum fora i
convido a totes les papallones
a una festa.
(les de dia, excepte alguna despistada,no.)
Son precioses,
n'hi ha qualcuna
que s'assembla a tu.
Flor que vola.
FUTURAMA
No se, pero los dias han sido un poco raros.
Le tengo respeto al futuro.
No se librarme del miedo a fracasar.
Para mi, estoy como en un destierro de oro;
O quizás en un tren en via muerta...
O quizás frente a las mismísimas puertas
del cielo o del infierno.
Es raro,
incierto,
solo,
incomprensible,
susceptible,
vacio
y
un poco
aburrido.
Le tengo respeto al futuro.
No se librarme del miedo a fracasar.
Para mi, estoy como en un destierro de oro;
O quizás en un tren en via muerta...
O quizás frente a las mismísimas puertas
del cielo o del infierno.
Es raro,
incierto,
solo,
incomprensible,
susceptible,
vacio
y
un poco
aburrido.
EL LLANERO SOLITARIO. (in wevoo)
El llanero solitario cabalga de nuevo.
Aunque a la pata ranca y lleno de heridas; heridas no sufridas durante escaramuzas con forajidos
maleantes o mujeres rompe corazones, sinó por qué se le disparó varias veces el arma.
Ahora,
Ahora solo utiliza un tirachinas
Aunque a la pata ranca y lleno de heridas; heridas no sufridas durante escaramuzas con forajidos
maleantes o mujeres rompe corazones, sinó por qué se le disparó varias veces el arma.
Ahora,
Ahora solo utiliza un tirachinas
DESPIERTA BELLACO!
Me doy cuenta de como vivo...
Jamás podré ser yo mismo!
Por qué?
Por qué
no vivo para serlo.
Jamás podré ser yo mismo!
Por qué?
Por qué
no vivo para serlo.
UN POQUITO DE CRISTIANO POR FAVOR.
Me da rabia escribir una fecha, marcar el tiempo.
Incluso en mi quaderno de notas.
Es el tiempo quien nos señala, quien nos marca.
Me da rabia observar ciertas caras de asombro al responderles la cifra de mi pequeña
colección de Kronos.
-Que bien que te conserbas! (como si yo fuera una lata de sardinas o un momia)
No se que concepto tiene la gente del tiempo, de lo vivido,... Pero si me puedo hacer la idea
de que no le tienen el debido respeto.
Si, el sorprendido soy yo. Sorprendido de ver como hay personas que viven con el tópico enquistado de que toda la vitalidad, textura dermica y posibilidades de vivir intensamente se desvanecen a partir de los treinta.
En fin, lo escribo sin animos de aleccionar a nadie; Simplemente recordar que hay que recordar. Que hay que vivir sin marcar ningun punto de partida, sin objetivo final; vivir y también vivir lo
vivido.
Olvidar lo vanal y prejuicioso, eso aún.
El olvido és el fuego que aviva la falsa felicidad.
Ay, ya empiezo a hartarme de hablar del tiempo.
El sueño me vence y cae como un tupido velo sonre mi rendido y aun joven cuerpo.
Ahora,
ya está escrito,
pues,
puedo empezar ya a olvidarme.
Incluso en mi quaderno de notas.
Es el tiempo quien nos señala, quien nos marca.
Me da rabia observar ciertas caras de asombro al responderles la cifra de mi pequeña
colección de Kronos.
-Que bien que te conserbas! (como si yo fuera una lata de sardinas o un momia)
No se que concepto tiene la gente del tiempo, de lo vivido,... Pero si me puedo hacer la idea
de que no le tienen el debido respeto.
Si, el sorprendido soy yo. Sorprendido de ver como hay personas que viven con el tópico enquistado de que toda la vitalidad, textura dermica y posibilidades de vivir intensamente se desvanecen a partir de los treinta.
En fin, lo escribo sin animos de aleccionar a nadie; Simplemente recordar que hay que recordar. Que hay que vivir sin marcar ningun punto de partida, sin objetivo final; vivir y también vivir lo
vivido.
Olvidar lo vanal y prejuicioso, eso aún.
El olvido és el fuego que aviva la falsa felicidad.
Ay, ya empiezo a hartarme de hablar del tiempo.
El sueño me vence y cae como un tupido velo sonre mi rendido y aun joven cuerpo.
Ahora,
ya está escrito,
pues,
puedo empezar ya a olvidarme.
VISTA, I NO VISCA
No se si soc covard.
El cas és que no trobo
la manera, que sia justa,
d'entendre-ho.
Sempre arribo tard;
Soc massa lent
passant pàgines;
I la vista,
cansada i trista
d'un home que ja va
reculant,
es torna borrosa, translúcida,
amb el tel del anys
que van passant...
El cas és que no trobo
la manera, que sia justa,
d'entendre-ho.
Sempre arribo tard;
Soc massa lent
passant pàgines;
I la vista,
cansada i trista
d'un home que ja va
reculant,
es torna borrosa, translúcida,
amb el tel del anys
que van passant...
AQUERÓN
No hi te cabuda ningú més
dins la barca.
I el bitllet del passatge
no es paga amb diners.
I amb dues monedes d'or
com a únic bagatge,
desfaig el camí
que es sensa tornada
d'aquest meu i últim viatge.
dins la barca.
I el bitllet del passatge
no es paga amb diners.
I amb dues monedes d'or
com a únic bagatge,
desfaig el camí
que es sensa tornada
d'aquest meu i últim viatge.
TOMA PALOMA.
No em mereixo
aguantar-te més.
Ets vomitiva,
artificial,inestable
i expeditiva.
Tens un cor de plàstic.
Només folles
quan t'has fotut de tot,
"gilipolles".
Hippy de postal nadalenca
de bragues molles.
Ets més cutre que una
invitació de noces.
Sempre camines tirant
coces.
Em dones més mal rotllo
que anar al dentista
i tens tanta poca llum
que no passes ni de lampista.
Ets geperuda,
i peluda
de cap a peus,
i ni el que dius i penses
ni borratxa t'ho creus.
Petita llaminera
i embustera.
Cony d'egoista,...
i a més vas de taoista?
Fulana filla de menguana.
Morta de fam
que no saps ni fer la O
amb un canutO.
Mira com disfruto,
estripant,
destripant com "Jack the ripper".
Flor del jardí de l'abjecte.
Ja cal que em tinguis por.
aguantar-te més.
Ets vomitiva,
artificial,inestable
i expeditiva.
Tens un cor de plàstic.
Només folles
quan t'has fotut de tot,
"gilipolles".
Hippy de postal nadalenca
de bragues molles.
Ets més cutre que una
invitació de noces.
Sempre camines tirant
coces.
Em dones més mal rotllo
que anar al dentista
i tens tanta poca llum
que no passes ni de lampista.
Ets geperuda,
i peluda
de cap a peus,
i ni el que dius i penses
ni borratxa t'ho creus.
Petita llaminera
i embustera.
Cony d'egoista,...
i a més vas de taoista?
Fulana filla de menguana.
Morta de fam
que no saps ni fer la O
amb un canutO.
Mira com disfruto,
estripant,
destripant com "Jack the ripper".
Flor del jardí de l'abjecte.
Ja cal que em tinguis por.
ARA QUE JA HO SE. (p.l.B)
T'estimo,
i ara que ja ho se,
no em fa res ofegarme
dins la teva humitat;
No em fa res que els teus
ulls, com claus ardents
travessant-me la pell,
se'm mengin l'enteniment.
No em fa res que l'aire
dels teus sospirs, que infla
totes les veles,
em porti fins les platges
blanques del teu dolç
plaer.
Ara que ja se que t'estimo,
encara t'estimo més.
i ara que ja ho se,
no em fa res ofegarme
dins la teva humitat;
No em fa res que els teus
ulls, com claus ardents
travessant-me la pell,
se'm mengin l'enteniment.
No em fa res que l'aire
dels teus sospirs, que infla
totes les veles,
em porti fins les platges
blanques del teu dolç
plaer.
Ara que ja se que t'estimo,
encara t'estimo més.
PARE MEU QUE NO SE ON ESTÀS
Vine amb mi.
Agafem de les mans
i correm cap dins del bosc.
M'ajudaràs a enterrar-me
sota les rouredes i alzinars.
Esperarem plegats a que es faci fosc
i vingui la negra nit.
I dins aquest llit de terra freda
semblarà que els estels i la lluna
s'hagin per sempre fos.
Agafem de les mans
i correm cap dins del bosc.
M'ajudaràs a enterrar-me
sota les rouredes i alzinars.
Esperarem plegats a que es faci fosc
i vingui la negra nit.
I dins aquest llit de terra freda
semblarà que els estels i la lluna
s'hagin per sempre fos.
+ BREUS
Sempre que et necessito
no hi ets.
Per què em deixes sol?
Que car he de pagar
l'atreviment.
Cap seducció,
cap oferiment;
Soc un abocador de
reciclatge emocional.
Com els "encants"...
-----------------------------------------------------
Compartir?
Totes les boques en van plenes.
Compartir el què?
L'estupidesa?
Incoherents/es
--------------------------------------
Mai m'havia sentit tant bé
cagant-la!
Es que això del cagar
és un veritable plaer.
--------------------------------------
Obro els ulls,
ja és de dia.
Un altre dia.
L'he de viure?
no hi ets.
Per què em deixes sol?
Que car he de pagar
l'atreviment.
Cap seducció,
cap oferiment;
Soc un abocador de
reciclatge emocional.
Com els "encants"...
-----------------------------------------------------
Compartir?
Totes les boques en van plenes.
Compartir el què?
L'estupidesa?
Incoherents/es
--------------------------------------
Mai m'havia sentit tant bé
cagant-la!
Es que això del cagar
és un veritable plaer.
--------------------------------------
Obro els ulls,
ja és de dia.
Un altre dia.
L'he de viure?
PENSANT AMB TU A L'ERA DE CAL FERRER ( p.l.B i p.e.M)
Com m'agrada mirar els ocells;
sota la fina cortina
d'un plugim de maig,
quan la tarda ja fina
i el meu cor s'imagina
com les gotes
juguen amb els teus cabells.
Com m'agrada fer el xafarder,
i mirar-los recollir els trapaus
i amagar-se i cercar raser
entre les branques dels arbres
que traspassen la tanca
del galliner.
I si tu tens aquest ulls tant vius,
i t'hi fixes tan sols un moment,
veuràs on tenen llurs nius.
Dins la cabana, dessota la figuera,
a la teula que fa cinc
de la barbacana...
Fins hi tot al cel
del teu firmament
hi nien...,
els estels
que em guien, que m'acompanyen,
al mig de tanta gent .
sota la fina cortina
d'un plugim de maig,
quan la tarda ja fina
i el meu cor s'imagina
com les gotes
juguen amb els teus cabells.
Com m'agrada fer el xafarder,
i mirar-los recollir els trapaus
i amagar-se i cercar raser
entre les branques dels arbres
que traspassen la tanca
del galliner.
I si tu tens aquest ulls tant vius,
i t'hi fixes tan sols un moment,
veuràs on tenen llurs nius.
Dins la cabana, dessota la figuera,
a la teula que fa cinc
de la barbacana...
Fins hi tot al cel
del teu firmament
hi nien...,
els estels
que em guien, que m'acompanyen,
al mig de tanta gent .
ESPERO TRANQUIL.
Què hi ha després dels teus llavis?
El mar?
No em preocupa,
ja se nedar.
I darrera els teus dolços pits?
Valls, cingles, muntanyes i estimballs?
Tinc forces per escalar-los
i no em fa por
mirar cap avall.
I què faré després
al desert del teu somriure
absent?
Veure de les meves llàgrimes
i deixaré que m'ompli
de sorra la boca el vent.
El mar?
No em preocupa,
ja se nedar.
I darrera els teus dolços pits?
Valls, cingles, muntanyes i estimballs?
Tinc forces per escalar-los
i no em fa por
mirar cap avall.
I què faré després
al desert del teu somriure
absent?
Veure de les meves llàgrimes
i deixaré que m'ompli
de sorra la boca el vent.
NO FUTUR.
Corren cossos sensa cap
xisclant terroritzats.
Els ocells canten engabiats
per les teulades.
L'última guineu
dissecada.
Els arbres, com
fantasmagòrics
baobabs, jeuen
amb les arrels despullades.
L'aire fètid i l'aigua
enterbolida fan fàstic.
L'esperança, cega,
camina a les palpentes.
La il·lusió perduda.
Tot el que escric
és un eixorc adéu.
xisclant terroritzats.
Els ocells canten engabiats
per les teulades.
L'última guineu
dissecada.
Els arbres, com
fantasmagòrics
baobabs, jeuen
amb les arrels despullades.
L'aire fètid i l'aigua
enterbolida fan fàstic.
L'esperança, cega,
camina a les palpentes.
La il·lusió perduda.
Tot el que escric
és un eixorc adéu.
MAINADICA.
No tinc dia sensa flors,
ni nit sensa plors.
Com un cometa perdut en el temps;
Cada dia omplo de llàgrimes i somriures,
tolls, rius i torrents.
ni nit sensa plors.
Com un cometa perdut en el temps;
Cada dia omplo de llàgrimes i somriures,
tolls, rius i torrents.
L'HOME VERS LA MÀQUINA. (2006-OC)
Avui he plegat un xic més tard.
M'he deixat portar per la rierada
productiva.
Per fi desconecto la màquina.
Sento el seu sospir d'alleujament i
es relaxa i emmudeix lentament.
Ara sec al vestidor i em llevo
la roba de treball.
Arquejo l'esquena cansada
i sento com s'enrampa
la nou del coll després de fer
un badall.
Masses hores nedant a contra corrent.
Faig el camí de tornada ja ben fosc.
El dia és curt ara.
El blau elèctric del cel,
la cara xata de la lluna,
plena no se ben bé de què,
és tot el que em cal.
Els meus ulls s'ho mengen tot.
Un cop a casa,
m'alimento orgànicament
i després sec al balancí.
Viatjo dins la meva xarxa
mental,
i intento conservar tot el que val,
i el que no:
deixo que s'ho emporti
la son que ja comença
a dormir el meu petit Mon.
M'he deixat portar per la rierada
productiva.
Per fi desconecto la màquina.
Sento el seu sospir d'alleujament i
es relaxa i emmudeix lentament.
Ara sec al vestidor i em llevo
la roba de treball.
Arquejo l'esquena cansada
i sento com s'enrampa
la nou del coll després de fer
un badall.
Masses hores nedant a contra corrent.
Faig el camí de tornada ja ben fosc.
El dia és curt ara.
El blau elèctric del cel,
la cara xata de la lluna,
plena no se ben bé de què,
és tot el que em cal.
Els meus ulls s'ho mengen tot.
Un cop a casa,
m'alimento orgànicament
i després sec al balancí.
Viatjo dins la meva xarxa
mental,
i intento conservar tot el que val,
i el que no:
deixo que s'ho emporti
la son que ja comença
a dormir el meu petit Mon.
"TORNARAN LES FOSQUES ORENETES..."
Equivocadament o no, el Món continua donant voltes,
i per el matí, segueix tot igual.
Cada formigueta treballa pel seu forat.
La gent, atrafegada, mentres camina
no aixeca el cap.
Ningú veu els núvols esgarrinxats
per la ventada com passen de ràpids
per damunt de les teulades.
Semblen gàbies intentant empresonar
el sol.
Encara ningú s'ha donat compte
de que les orenetes ja son aquí
i la llum del dia brilla més fort que ahir.
Però, a gairebé ningú li importa.
Tothom s'adona de que ha arribat
la primavera per que la tele ho diu;
no pas pel que veuen, si es que hi veuen
res més que el que tenen davant del nas.
El temps vola i les orenetes ploren.
Son com ombres dansant al cel.
Cada una a pel seu mosquit i,
primes, cansades del llarg viatge, tornen al seu
destí.
Com jo,
que també torno de viatge,
arribo a la fi del camí,
un xic més prim i cansat,
i sol com un mussol m'empasso nuvolades
de temps petits.
Sol, res més m'importa que no sia
la llum que neix i s'afua a l'horitzó
dels meus temps; i com un bri d'herba
de muntanya em blinco ara cap aquí
ara cap allà sens més ancora
que el lloc on trepitgen els meus peus.
He aprés, dins el viatge,
a esperar, a dejunar, i a meditar;
El temps el puc aturar,
i és dins aquesta paràlisis temporal
on em moc com un ocell lliure.
Bé,
lliure com un ocell de gàbia,
però,
potser,
sento que aquest és el meu veritable
lloc.
i per el matí, segueix tot igual.
Cada formigueta treballa pel seu forat.
La gent, atrafegada, mentres camina
no aixeca el cap.
Ningú veu els núvols esgarrinxats
per la ventada com passen de ràpids
per damunt de les teulades.
Semblen gàbies intentant empresonar
el sol.
Encara ningú s'ha donat compte
de que les orenetes ja son aquí
i la llum del dia brilla més fort que ahir.
Però, a gairebé ningú li importa.
Tothom s'adona de que ha arribat
la primavera per que la tele ho diu;
no pas pel que veuen, si es que hi veuen
res més que el que tenen davant del nas.
El temps vola i les orenetes ploren.
Son com ombres dansant al cel.
Cada una a pel seu mosquit i,
primes, cansades del llarg viatge, tornen al seu
destí.
Com jo,
que també torno de viatge,
arribo a la fi del camí,
un xic més prim i cansat,
i sol com un mussol m'empasso nuvolades
de temps petits.
Sol, res més m'importa que no sia
la llum que neix i s'afua a l'horitzó
dels meus temps; i com un bri d'herba
de muntanya em blinco ara cap aquí
ara cap allà sens més ancora
que el lloc on trepitgen els meus peus.
He aprés, dins el viatge,
a esperar, a dejunar, i a meditar;
El temps el puc aturar,
i és dins aquesta paràlisis temporal
on em moc com un ocell lliure.
Bé,
lliure com un ocell de gàbia,
però,
potser,
sento que aquest és el meu veritable
lloc.
domingo, 15 de mayo de 2011
TANTRA MAL FET.
I de sobte el vuit.
Per fi la perfecció,
l'equilibri.
M'he trobat escurant
l'olla nova;
on mai s'hi ha cuit res.
Que hi fèiem tots dos
dins el tub d'assaig?
Per fi la perfecció,
l'equilibri.
M'he trobat escurant
l'olla nova;
on mai s'hi ha cuit res.
Que hi fèiem tots dos
dins el tub d'assaig?
ULTRA.
Torna amb mi,
fosca i abismal.
Torna i no deixis
que mai més torni a veure
el sol.
Estigues amb mi,
sempre al meu costat,
solitària;
A l'ombra trista i humida,
fins que ho podreixi tot.
Apaga el foc de la meva ànima,
que mai hi torni entrar
l'espurna de l'amor.
Que les arrels i les fulles
em tanquin la boca
per sempre, i no deixis
ni rastre del qui soc.
fosca i abismal.
Torna i no deixis
que mai més torni a veure
el sol.
Estigues amb mi,
sempre al meu costat,
solitària;
A l'ombra trista i humida,
fins que ho podreixi tot.
Apaga el foc de la meva ànima,
que mai hi torni entrar
l'espurna de l'amor.
Que les arrels i les fulles
em tanquin la boca
per sempre, i no deixis
ni rastre del qui soc.
TRENCADÍS. ( 5-2009)
M'has trencat el cor.
Però no aquell cor
incandescent de l'enamorat.
Si no el cor petit i constant
d'aquell que va fent.
Que dona el millor de si mateix
a cada moment.
Sens esforç,
sens patir.
Aquell petit cor que feia
que cada dia
fos diferent.
Però no aquell cor
incandescent de l'enamorat.
Si no el cor petit i constant
d'aquell que va fent.
Que dona el millor de si mateix
a cada moment.
Sens esforç,
sens patir.
Aquell petit cor que feia
que cada dia
fos diferent.
TO BERTHOLD.
El pequeño saltamontes le pregunta al maestro:
-"Maestro, que tengo que hacer ahora?
El maestro responde:
-"Entrena duro, planifica cada movimiento;
tienes que estar a punto para tu próximo
fracaso."
-"Maestro, que tengo que hacer ahora?
El maestro responde:
-"Entrena duro, planifica cada movimiento;
tienes que estar a punto para tu próximo
fracaso."
CORRER PER EL BOSC.
A vegades, els sentiments
per més forts que són,
no els puc escriure.
llavors, he de córrer per el bosc
i enfilar-me per les branques,
fins les més primes i altes
on puga llençar tota la ràbia
al vent;
O bé,
M'hauré d'empassar tota la sorra
dels deserts que travesso.
La sorra que sepulta les tombes,
mudes, infaries,
que guarden les respostes
del meu conscient inconscient.
A vegades els sentiments,de tant forts que són,
s'escriuen sols.
A cada pas,
a la mirada,
dins l'ànima.
per més forts que són,
no els puc escriure.
llavors, he de córrer per el bosc
i enfilar-me per les branques,
fins les més primes i altes
on puga llençar tota la ràbia
al vent;
O bé,
M'hauré d'empassar tota la sorra
dels deserts que travesso.
La sorra que sepulta les tombes,
mudes, infaries,
que guarden les respostes
del meu conscient inconscient.
A vegades els sentiments,de tant forts que són,
s'escriuen sols.
A cada pas,
a la mirada,
dins l'ànima.
DISCRETÍSSIMS MOMENTS
Llevat de discretíssims moments d'eufòria,
tinc por de:
No arribar a fi de mes,
de que avui sia l'últim dia,
i del darrer bes d'amor
que ja ni es veu fos a la llunyania.
por d'ésser cec, i mut...
de quedar ofegat dins l'angoixa i
la tristesa de la solitud.
Por d'ésser covard,
de mirar els ulls, de despullar algú;
Por d'ésser vençut.
Por del soroll del silenci i de l'esguard
maleït de l'enveja, que tot ho esguerra.
De podrir-me immatur;
i, sobretot,
del temps que he perdut.
De tot això i del no res tinc por.
Llevat de discretíssims moments
d'eufòria.
tinc por de:
No arribar a fi de mes,
de que avui sia l'últim dia,
i del darrer bes d'amor
que ja ni es veu fos a la llunyania.
por d'ésser cec, i mut...
de quedar ofegat dins l'angoixa i
la tristesa de la solitud.
Por d'ésser covard,
de mirar els ulls, de despullar algú;
Por d'ésser vençut.
Por del soroll del silenci i de l'esguard
maleït de l'enveja, que tot ho esguerra.
De podrir-me immatur;
i, sobretot,
del temps que he perdut.
De tot això i del no res tinc por.
Llevat de discretíssims moments
d'eufòria.
sábado, 14 de mayo de 2011
LA SERP EMPLOMALLADA (p.l.B)
Tlaloc m'envia les seves llàgrimes
des del cel on Quetzalcoatl tot ho vigila.
Potser per què Chalchiutlicue no ha tornat
al cim ennuvolat del Malinche.
Plora per veure si el sent Xoquiquetzal
i fa que ella torni a casa.
No sap que si no deixa de plorar i tronar
la deessa de l'amor no el podrà ajudar.
Tlaloc, mort de gelosia i de ràbia
envia un raig de foc que fa bullir l'aigua,
don surt la deessa escaldada.
Ara si que l'escolta, però no pot fer res
per tornar-la.
Chachiutlicue no tornarà mai,
està boja i enamorada d'un vell
indi pescador que l'ha encantat
amb una flor i una abraçada.
des del cel on Quetzalcoatl tot ho vigila.
Potser per què Chalchiutlicue no ha tornat
al cim ennuvolat del Malinche.
Plora per veure si el sent Xoquiquetzal
i fa que ella torni a casa.
No sap que si no deixa de plorar i tronar
la deessa de l'amor no el podrà ajudar.
Tlaloc, mort de gelosia i de ràbia
envia un raig de foc que fa bullir l'aigua,
don surt la deessa escaldada.
Ara si que l'escolta, però no pot fer res
per tornar-la.
Chachiutlicue no tornarà mai,
està boja i enamorada d'un vell
indi pescador que l'ha encantat
amb una flor i una abraçada.
PORUC DE MENA.
No és que tingui por,
no és covardia.
Només és que soc un home,
i ja saps,
els homes sempre anem amb la cua
entre les cames.
no és covardia.
Només és que soc un home,
i ja saps,
els homes sempre anem amb la cua
entre les cames.
PACÍFIC (p.l.B)
El mar,
m'omple el cor de pau
i els llavis de sal.
Em porta dins la barca
del temps fins a platges
blanques d'esperança
i em diu que és l'hora
de rebatejar-se, de tornar
a sentir-se salvatge i
d'enfilar les ones i saltar
amb l'escuma daurada
del mar que més calma
i redreça tots els sentits.
El mar,
que desterra a tots els deus i
reflota tots els esperits
que fa temps jeien adormits
dins un oceà de tot,menys
pacífic.
Hi tornaré,
fins hi tot quan encara hi he d'anar.
m'omple el cor de pau
i els llavis de sal.
Em porta dins la barca
del temps fins a platges
blanques d'esperança
i em diu que és l'hora
de rebatejar-se, de tornar
a sentir-se salvatge i
d'enfilar les ones i saltar
amb l'escuma daurada
del mar que més calma
i redreça tots els sentits.
El mar,
que desterra a tots els deus i
reflota tots els esperits
que fa temps jeien adormits
dins un oceà de tot,menys
pacífic.
Hi tornaré,
fins hi tot quan encara hi he d'anar.
jueves, 12 de mayo de 2011
LA RERAVERA (PRIMERA PART DEL QUART ACTE)
Ja sé que no m'estimes.
De fet,sempre ho he sabut.
No m'ha fet falta esbrinar-ho, ni consultar
oracles ni llançar les cartes
ni que em llegeixin les mans.
N'he fet prou mirant els teus ulls.
Els ulls que ja no em miren quan parles
del futur i de canvis.
I em pregunto?
Cal per deixar-me de banda generar
tant d'odi, tant rebuig i descomfiança?
Cal allargar-ho tant?
No pots fer que la história s'esborri suaument,
amb el pas del temps?
Vols que t'odii?
Vols que sigui un càstig infernal?
Ja ho sé,
vols que t'odii per què així no t'oblidi mai.
De fet,sempre ho he sabut.
No m'ha fet falta esbrinar-ho, ni consultar
oracles ni llançar les cartes
ni que em llegeixin les mans.
N'he fet prou mirant els teus ulls.
Els ulls que ja no em miren quan parles
del futur i de canvis.
I em pregunto?
Cal per deixar-me de banda generar
tant d'odi, tant rebuig i descomfiança?
Cal allargar-ho tant?
No pots fer que la história s'esborri suaument,
amb el pas del temps?
Vols que t'odii?
Vols que sigui un càstig infernal?
Ja ho sé,
vols que t'odii per què així no t'oblidi mai.
FA TEMPS D'AIXÒ.
Vull oblidar el nou sentit que te la paraula t'estimo.
Vull tornar a només ésser una peça del joc.
Un peó sens masses pretensions.
Vull oblidar que no vaig poder gaudir de tu
quan et regalaves.
Vull oblidar aquella llum i aquella olor,
aquelles mossegades.
( i ja ho he fet)
Vull tornar a només ésser una peça del joc.
Un peó sens masses pretensions.
Vull oblidar que no vaig poder gaudir de tu
quan et regalaves.
Vull oblidar aquella llum i aquella olor,
aquelles mossegades.
( i ja ho he fet)
PER FAVOR.
Accepto el favor si només és un favor.
Si no em lliga, si no em condiciona
[l'existència.
Un favor no obliga a res més que rebre'l.
No és moneda de canvi, ni cap penyora.
És el plaer de rebre'l quan el necessites
el que fa que hipotequis la memòria no
deixant que se l'emporti l'oblit.
Plaer per qui el dona i alliberament
per qui el rebi.
Els favors no els fan els impacients ni
els solitaris/es.
S'equivoquen.
Tan sols el que fan és
cridar l'atenció.
Si no em lliga, si no em condiciona
[l'existència.
Un favor no obliga a res més que rebre'l.
No és moneda de canvi, ni cap penyora.
És el plaer de rebre'l quan el necessites
el que fa que hipotequis la memòria no
deixant que se l'emporti l'oblit.
Plaer per qui el dona i alliberament
per qui el rebi.
Els favors no els fan els impacients ni
els solitaris/es.
S'equivoquen.
Tan sols el que fan és
cridar l'atenció.
ESCLA-1
El tabac m'esclavitza.
l'Estat m'esclavitza.
L'alcohol i la feina i la cartera
i la meva ignorància em fan més esclau.
El fet de deure diners i temps, el cotxe
i la bici, el gimnàs, el gim-tònic,...
tot m'esclavitza!
Tot?,
tot no, però gairebé tot.
Em podríeu dir quan es va abolir
l'esclavitud?
l'Estat m'esclavitza.
L'alcohol i la feina i la cartera
i la meva ignorància em fan més esclau.
El fet de deure diners i temps, el cotxe
i la bici, el gimnàs, el gim-tònic,...
tot m'esclavitza!
Tot?,
tot no, però gairebé tot.
Em podríeu dir quan es va abolir
l'esclavitud?
martes, 10 de mayo de 2011
EN JAN, EL MAR I L'ESPERANÇA (p.l.B)
En acabar la guardia
he penjat totes les pinces
de colors al fil de l'horitzò.
La lluna creixent i l'esquer perfecte.
Recullo el fil de cuca i no se si
he pescat o ho soc jo.
Tinc els peus molls, de posar-los a dins
de tantes galledes,
plenes de tres parts de llàgrimes i una de somriures.
No m'enganxo ni a l'ham ni a l"ohm"
però si que m'atrapa la fam de
travessar el mar i enfilarme a les roques
de l'altre banda i d'esperar
que m'ajudis a sortir
de l'aigua.
Ja se nedar,
ja se volar,
ja se estimar.
Ara,
ara no ho vull fer sol
he penjat totes les pinces
de colors al fil de l'horitzò.
La lluna creixent i l'esquer perfecte.
Recullo el fil de cuca i no se si
he pescat o ho soc jo.
Tinc els peus molls, de posar-los a dins
de tantes galledes,
plenes de tres parts de llàgrimes i una de somriures.
No m'enganxo ni a l'ham ni a l"ohm"
però si que m'atrapa la fam de
travessar el mar i enfilarme a les roques
de l'altre banda i d'esperar
que m'ajudis a sortir
de l'aigua.
Ja se nedar,
ja se volar,
ja se estimar.
Ara,
ara no ho vull fer sol
QUETZALCOLIA (p.l.B)
Tinc les mans apunt per fer volar.
I tinc les ales ben fortes i reforçades,
el Sol no les fondra.
Sortiré a la vesprada i enfilaré
cap al cel rogenc de ponent
i un cop arribi a la teva terra
màgica podrem aturar el temps.
I tinc les ales ben fortes i reforçades,
el Sol no les fondra.
Sortiré a la vesprada i enfilaré
cap al cel rogenc de ponent
i un cop arribi a la teva terra
màgica podrem aturar el temps.
viernes, 6 de mayo de 2011
T'HO REFREGO,
Només desitjo que m'oblidis i tinc la sensació que no et costarà gens.
Millor.
Si, soc un ingenu, un borratxí de líbido que s'ha frustrat de veure que tu no
volies viure ni la meitat del que jo volia viure.
Si, soc un amargat que ha sentit el rebuig, de l'oportunitat de disfrutar de mi.
Només quan l'alcohol et cegava, només quan et cremaves per dins i no tenies
a qui volies tenir em reclamaves al teu costat, per després, rebutjar-me fastigosament, fent-me sentir culpable d'estimar-te.
Si, jo, el brut, panxut, lleig, vell arrugat que no sap ni menjar bé, que no conec els protocols del saber i l'estar...
Ai senyoreta de mitges estretes, no, no pateixis, ja està. Tot és molt normal...
El que no és normal, és que volguessis estar amb mi.
Millor.
Si, soc un ingenu, un borratxí de líbido que s'ha frustrat de veure que tu no
volies viure ni la meitat del que jo volia viure.
Si, soc un amargat que ha sentit el rebuig, de l'oportunitat de disfrutar de mi.
Només quan l'alcohol et cegava, només quan et cremaves per dins i no tenies
a qui volies tenir em reclamaves al teu costat, per després, rebutjar-me fastigosament, fent-me sentir culpable d'estimar-te.
Si, jo, el brut, panxut, lleig, vell arrugat que no sap ni menjar bé, que no conec els protocols del saber i l'estar...
Ai senyoreta de mitges estretes, no, no pateixis, ja està. Tot és molt normal...
El que no és normal, és que volguessis estar amb mi.
L'INFERN ISOLAT
Torno, però sens la sensació d'haver viscut o marxat
a cap lloc.
Com si hagués fet un viatge virtual.
Sens tenir la certesa de haver viscut quelcom d'especial.
Millor son els viatges dins un llibre.
Millor son els documentals.
Torno canviat, això si.
Amb el dolor d'un queixal arrencat...
Ja està, el mal és fora.
El veritable viatge el faré dins meu
quan torni a casa.
M'apartaré del què i del qui no em respecti.
Així ho sento,
així ho faré.
Amb silenci, dins una lleugera tristor,
deixaré enrere falses il·lusions, falses amistats,
falces paciències i aparences.
Aplicaré la ciència exacte de l'oblit.
a cap lloc.
Com si hagués fet un viatge virtual.
Sens tenir la certesa de haver viscut quelcom d'especial.
Millor son els viatges dins un llibre.
Millor son els documentals.
Torno canviat, això si.
Amb el dolor d'un queixal arrencat...
Ja està, el mal és fora.
El veritable viatge el faré dins meu
quan torni a casa.
M'apartaré del què i del qui no em respecti.
Així ho sento,
així ho faré.
Amb silenci, dins una lleugera tristor,
deixaré enrere falses il·lusions, falses amistats,
falces paciències i aparences.
Aplicaré la ciència exacte de l'oblit.
EM FALTES.
No, no tinc o no és enamorament.
No, no és res, no és malaltís.
No, no em faltes per que no te tingut mai.
No, no s'ho creu ni deu això que dic .
Però si, per tu sempre serà un si.
Vaig al llit a abraçar-me al desig.
No, no és res, no és malaltís.
No, no em faltes per que no te tingut mai.
No, no s'ho creu ni deu això que dic .
Però si, per tu sempre serà un si.
Vaig al llit a abraçar-me al desig.
META-
No se què escriure.
No tot son flors i violes i
avui em sento trist.
Al cel hi ha tots els colors dels gris,
i jo estic com en una metamorfosis.
He perdut les ales i ara soc un més dels que s'arrastren
pel desert de les ilusions.
Acepto el canvi.
Aprendre a reptar.
No tot son flors i violes i
avui em sento trist.
Al cel hi ha tots els colors dels gris,
i jo estic com en una metamorfosis.
He perdut les ales i ara soc un més dels que s'arrastren
pel desert de les ilusions.
Acepto el canvi.
Aprendre a reptar.
VOLAR TOT SOL
Ara no puc, o no se si vull.
Estic bé sol?
O, estic ben sol?
No vull viure de la frustració
de sempre ésser una ximple segona opció,
el primer dels últims,
l'assedegat que veu d'un pou sec
la darrera gota de il·lusió
Viuré dons, el final des d'el primer instant...
Però, em nego a refusar-te i et cercaré
i t'acolliré dins meu,
altre volta.
Estic bé sol?
O, estic ben sol?
No vull viure de la frustració
de sempre ésser una ximple segona opció,
el primer dels últims,
l'assedegat que veu d'un pou sec
la darrera gota de il·lusió
Viuré dons, el final des d'el primer instant...
Però, em nego a refusar-te i et cercaré
i t'acolliré dins meu,
altre volta.
BREU XÒ INTENS
Dins aquesta vida, hi ha dos punts de vista:
El que es vol veure i el que no.
--------------------------------------------------------
(ego-jo)
Abans no existia ni jo, ni res.
Però ara si que hi soc.
I tinc la força per continuar-hi
tot el temps que calgui per demostrar-me
que val la pena ser-hi.
----------------------------------------------------------
(espill)
Tu fas panxa, ell no.
Tu tens tota la vergonya, ell no.
Tu no saps res dels altres, ell ho sap tot.
Tampoc tens tu un bonic somriure, en canvi
ell, és l'alegria en persona.
Tu no vols ésser ell, però ell ho és.
-------------------------------------------------------------
(t'abraço sol) (per la meva aventurera)
Cal tenir molts de motius per deixar de tocar de peus a terra?
A mi tan sols me'n cal un:
Tenir-te entre els meus braços, encara que avui, això signifiqui
abraçar el buit. ( 8)
--------------------------------------------------------------------
Estimar a qui s'estima és estimar de debò.
-------------------------------------------------------------------
Si només vols el que vols, que fas aquí demanant de lo altre?
Soc un polinitzador o un paràsit de les flors?
El que es vol veure i el que no.
--------------------------------------------------------
(ego-jo)
Abans no existia ni jo, ni res.
Però ara si que hi soc.
I tinc la força per continuar-hi
tot el temps que calgui per demostrar-me
que val la pena ser-hi.
----------------------------------------------------------
(espill)
Tu fas panxa, ell no.
Tu tens tota la vergonya, ell no.
Tu no saps res dels altres, ell ho sap tot.
Tampoc tens tu un bonic somriure, en canvi
ell, és l'alegria en persona.
Tu no vols ésser ell, però ell ho és.
-------------------------------------------------------------
(t'abraço sol) (per la meva aventurera)
Cal tenir molts de motius per deixar de tocar de peus a terra?
A mi tan sols me'n cal un:
Tenir-te entre els meus braços, encara que avui, això signifiqui
abraçar el buit. ( 8)
--------------------------------------------------------------------
Estimar a qui s'estima és estimar de debò.
-------------------------------------------------------------------
Si només vols el que vols, que fas aquí demanant de lo altre?
Soc un polinitzador o un paràsit de les flors?
EL LlUMÍ SOLITARI
Fa temps, el foc que vas encendre era fet de ximples encenalls.
Dons encara fumeja la cendra.
El foc que portem dins, pot éssser més gran o petit depenent del fred que es tingui.
Quan més fred tenia, més petit era el foc, i jo, jo estava glaçat dins un bloc
de gel anomenat solitud.
Em vas fer dansar damunt de les tristes brases fent-me treure les meves debilitats de fakir de fira, i mi vas fer vessar galletades de llàgrimes.
Em vas posar dins un infern de butxaca, vaig traspassar el dolor i la pena.
Si, vaig conéixer l'infern del solitari llumí.
Tu jugaves amb foc, i jo m'hi escalfava l'ànima fins fe-me bullir el cor.
Del xup-xup n'ha sortit un arbre.
L'arbre que avui et dona l'ombra amiga.
L'arbre que un altre dia serà de nou encenall de fogueres grans o petites.
Tot depen del fred que es tingui.
Dons encara fumeja la cendra.
El foc que portem dins, pot éssser més gran o petit depenent del fred que es tingui.
Quan més fred tenia, més petit era el foc, i jo, jo estava glaçat dins un bloc
de gel anomenat solitud.
Em vas fer dansar damunt de les tristes brases fent-me treure les meves debilitats de fakir de fira, i mi vas fer vessar galletades de llàgrimes.
Em vas posar dins un infern de butxaca, vaig traspassar el dolor i la pena.
Si, vaig conéixer l'infern del solitari llumí.
Tu jugaves amb foc, i jo m'hi escalfava l'ànima fins fe-me bullir el cor.
Del xup-xup n'ha sortit un arbre.
L'arbre que avui et dona l'ombra amiga.
L'arbre que un altre dia serà de nou encenall de fogueres grans o petites.
Tot depen del fred que es tingui.
L'HOME COIXÍ
L'home coixí no pot dormir.
Per que no te qui l'abraça
aquesta nit, l'altre i ni les
cent- mil i una nits.
L'home coixí, que
no és ni tant home
ni és feliç, també
coneix el desig
i amb ell també
ha conegut el rebuig,
deu-mil i una nits.
L'home coixí
també te un jardí.
Cuida les flors que
li obren finestres de mel
al cel del seu llit.
L'home coixí
va perdent plomes,
com si volgués
deixar marcat el camí.
Tan sols quedarà d'ell
un full de paper fí.
Per que no te qui l'abraça
aquesta nit, l'altre i ni les
cent- mil i una nits.
L'home coixí, que
no és ni tant home
ni és feliç, també
coneix el desig
i amb ell també
ha conegut el rebuig,
deu-mil i una nits.
L'home coixí
també te un jardí.
Cuida les flors que
li obren finestres de mel
al cel del seu llit.
L'home coixí
va perdent plomes,
com si volgués
deixar marcat el camí.
Tan sols quedarà d'ell
un full de paper fí.
lunes, 2 de mayo de 2011
Haiku
El gràcil vol de l'oreneta...
Sempre amb el ventre desafiant
el verd mar de sabres que branden
les prades del més de maig.
Sempre amb el ventre desafiant
el verd mar de sabres que branden
les prades del més de maig.
HIVERNADA ( primera part del primer acte)
El camí comença i acaba gelat
dins la nevera del meu cor.
I els teus records son com glaçons,
cristall de llàgrimes que van construint
ponts de silenci entre tu i jo.
Silenci que només trenca l'udol famolenc
[del llop.
Allà, a l'erm estepari,
al desert gelat de les decepcions.
Sol...
Si amb tu, jo no era (res)
sens tu no vull ésser més. (res)
Sol...
Ara, la trista pluja s'ha transformat
en una feixuga pàtina de neu que
ha esfondrat el càlid refugi que havíem
construït amb cada abraçada, amb cada bes...
Blanca pàgina on hauré de reescriure
una altre historia,
un camí nou, un altre altre...
Sol...
Per què era amb tu, o res!
I, res, res és el que era.
Sol...
dins la nevera del meu cor.
I els teus records son com glaçons,
cristall de llàgrimes que van construint
ponts de silenci entre tu i jo.
Silenci que només trenca l'udol famolenc
[del llop.
Allà, a l'erm estepari,
al desert gelat de les decepcions.
Sol...
Si amb tu, jo no era (res)
sens tu no vull ésser més. (res)
Sol...
Ara, la trista pluja s'ha transformat
en una feixuga pàtina de neu que
ha esfondrat el càlid refugi que havíem
construït amb cada abraçada, amb cada bes...
Blanca pàgina on hauré de reescriure
una altre historia,
un camí nou, un altre altre...
Sol...
Per què era amb tu, o res!
I, res, res és el que era.
Sol...
NO, NO ÉS NO
No conec ningú que no hagi rebut o encaixat un no.
Però, quants Si enmascarats de No surten de la nostra boca?
Talment diem Si, quan de vegades volem dir No, però com a
bons covards anem més enllà i fem el pas encara més gran cap
abisme falaciòs:
Diguem Si quan és No, i el més trist és que ens ho acavem creient!
No,no,no,no,no...
Però, quants Si enmascarats de No surten de la nostra boca?
Talment diem Si, quan de vegades volem dir No, però com a
bons covards anem més enllà i fem el pas encara més gran cap
abisme falaciòs:
Diguem Si quan és No, i el més trist és que ens ho acavem creient!
No,no,no,no,no...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)