Avui he encès foc
al jardí de la meva consciència.
He cremat els vells rostolls,
les bardisses que no deixaven
créixer-hi res.
Hi he posat també un munt de
fulles mortes caigudes
del vell arbre del temps
per què així enriqueixi la terra
eixorca, i hi rebrotin
els bons pensaments.
El fum, altívol,
primer m'ofegava
amb l'amalgama de records
gasosos.
Després m'he deixat portar
damunt del núvol,
que s'enfilava fins als cims
que encara tenen la còfia blanca.
Qui sap si de les cendres
tornarà a néixer l'esperança.
l'esperança de fer net d'una
vegada, i tornar a desfer
els somnis que em faig
cada matinada.
jueves, 28 de abril de 2011
martes, 26 de abril de 2011
martes, 19 de abril de 2011
RETRET SEGÓN (LZ)
Oblidem-ho tot!
I,
si podem,
canvien-nos per res.
Si, demanem que ens tornin tots els regals.
disfressem-nos de bona persona i fem veure
que ajudem als altres.
Narcotitzem-nos la consciència
amb la paciència dels impacients.
Plantem l'arbre.
Escrivim un puto llibre,
encara que sigui el puto llibre
més dolent que mai s'hagi escrit.
I, així, mai serem el que volem ésser;
Encara que ho regirem tot.
Tan sols serem un efímer
que ja neix cansat de volar.
I,
si podem,
canvien-nos per res.
Si, demanem que ens tornin tots els regals.
disfressem-nos de bona persona i fem veure
que ajudem als altres.
Narcotitzem-nos la consciència
amb la paciència dels impacients.
Plantem l'arbre.
Escrivim un puto llibre,
encara que sigui el puto llibre
més dolent que mai s'hagi escrit.
I, així, mai serem el que volem ésser;
Encara que ho regirem tot.
Tan sols serem un efímer
que ja neix cansat de volar.
RETRET PRIMER
Vosaltres;
Que us afalagueu de conèixer tant,
que us ompliu la boca amb els
dolços rajolins de la mel de l'amistat.
Vosaltres, els altres.
Que esclateu amb falces rialles,
ebris de desitjos, esquitxats de banals lloances,
de somnis que suren com el plom dins
oceans de trista i pura hipocresia.
Vosaltres;
capitans de vaixells de paper
que cerqueu el tresor de la llibertat
dins les illes de les vostres carteres.
Que us agrada tant treure les palles dins
els ulls dels altres i apagueu el foc
de la vostra consciència amb les
llàgrimes de la traïció.
Vosaltres, els altres.
Que no sabeu trobar-vos ni tan sols
en la vostra solitud.
Que us amagueu com guilles
dins la fosca de les ombres
de les vostres mentides.
Cecs, de no voler-hi veure!
Sords, de no voler-hi sentir!
Muts, infaris de boca grossa i
llengües peludes!
Afamats de panxa plena!
Vosaltres, els altres.
Que veniu a explicar-me batalletes
fetes amb soldadets de plom.
Que viviu perpetuament
dins eixorques repeticions.
CONY D'ASTRONAUTES
DEL UNIVERS DE LES PEIXERES!
VOSALTRES,...ELS ALTRES.
MAI, MAI, MAI!
nosaltres
Que us afalagueu de conèixer tant,
que us ompliu la boca amb els
dolços rajolins de la mel de l'amistat.
Vosaltres, els altres.
Que esclateu amb falces rialles,
ebris de desitjos, esquitxats de banals lloances,
de somnis que suren com el plom dins
oceans de trista i pura hipocresia.
Vosaltres;
capitans de vaixells de paper
que cerqueu el tresor de la llibertat
dins les illes de les vostres carteres.
Que us agrada tant treure les palles dins
els ulls dels altres i apagueu el foc
de la vostra consciència amb les
llàgrimes de la traïció.
Vosaltres, els altres.
Que no sabeu trobar-vos ni tan sols
en la vostra solitud.
Que us amagueu com guilles
dins la fosca de les ombres
de les vostres mentides.
Cecs, de no voler-hi veure!
Sords, de no voler-hi sentir!
Muts, infaris de boca grossa i
llengües peludes!
Afamats de panxa plena!
Vosaltres, els altres.
Que veniu a explicar-me batalletes
fetes amb soldadets de plom.
Que viviu perpetuament
dins eixorques repeticions.
CONY D'ASTRONAUTES
DEL UNIVERS DE LES PEIXERES!
VOSALTRES,...ELS ALTRES.
MAI, MAI, MAI!
nosaltres
Aniversari
Davant el mirall
observo el meu trist bagatge.
La trista col·lecció de "kronos"
irrepetibles, però que es van repetint.
Sóc només la peça perduda d'un trenca closques
que es munta amb ells ulls closos?
És l'estupidesa una malaltia?
Calen més errors i horrors propis o impropis
per entendre la lliçó?
Quina és l'actitud,
quina serà la consciència que
m'alliberarà de continuar dormint
amb ells ulls oberts?
No,
no tinc res ja a perdre,
però sempre vaig perdent.
Observo, davant d'aquest mirall,
que els anys de vida que em resten
són ben bé un regal.
Un regal, totalment innecessari.
observo el meu trist bagatge.
La trista col·lecció de "kronos"
irrepetibles, però que es van repetint.
Sóc només la peça perduda d'un trenca closques
que es munta amb ells ulls closos?
És l'estupidesa una malaltia?
Calen més errors i horrors propis o impropis
per entendre la lliçó?
Quina és l'actitud,
quina serà la consciència que
m'alliberarà de continuar dormint
amb ells ulls oberts?
No,
no tinc res ja a perdre,
però sempre vaig perdent.
Observo, davant d'aquest mirall,
que els anys de vida que em resten
són ben bé un regal.
Un regal, totalment innecessari.
lunes, 18 de abril de 2011
Tempus fugits
M'agradaria trobar algú,
que no comptés els dies,
Que no comptés el temps.
Algú que em fonés dins la mel
de les seves carícies i
em llances totes les pors al vent.
Algú,
Que no compti els dies,
que no compti el temps.
Que vulgui viure del goig de viurem
i amb la llum dels seus ulls m'il·lumini
el pensament.
Que hi ha algú, que no compti els dies,
que no compti el temps?
que no comptés els dies,
Que no comptés el temps.
Algú que em fonés dins la mel
de les seves carícies i
em llances totes les pors al vent.
Algú,
Que no compti els dies,
que no compti el temps.
Que vulgui viure del goig de viurem
i amb la llum dels seus ulls m'il·lumini
el pensament.
Que hi ha algú, que no compti els dies,
que no compti el temps?
La millor sortida
No, no estic del tot malalt de sexe.
Només miro el cul de les dones quan se'n van.
Quan venen,
només miro de trobar la millor sortida.
Només miro el cul de les dones quan se'n van.
Quan venen,
només miro de trobar la millor sortida.
No ho he oblidat
El recent ahir, el reescrivim avui
amb certa recança i covardia
just quan les paraules màgiques de la nit
les esborra la vergonya del dia.
I cavem tombes,
i les omplim de nosaltres en presents futurs.
I ens pengem medalles
un cop ja ens sabem guanyadors
o vençuts de les batalles.
Tot és nou ara,...
paraules, símbols, fronteres ,quimeres.
Ara, la fruita es podreix a l'arbre,... verda.
amb certa recança i covardia
just quan les paraules màgiques de la nit
les esborra la vergonya del dia.
I cavem tombes,
i les omplim de nosaltres en presents futurs.
I ens pengem medalles
un cop ja ens sabem guanyadors
o vençuts de les batalles.
Tot és nou ara,...
paraules, símbols, fronteres ,quimeres.
Ara, la fruita es podreix a l'arbre,... verda.
El somriure i la nit
I quan pel matí el dia truca a la porta,
tu i la nit marxeu juntes i avergonyides.
Tan sols deixeu dins l'aire de l'habitació el rastre d'un perfum
i el somriure d'una equivocació.
I jo, enclotat dins una vella jaqueta verda reciclada d'antics exercits de guerres no tan fredes, camino seguint el riu, a contra corrent.
La lluna i Venus juguen a mirallar-se i el perfum de la terra podrida i humida viatja amb la boira que teixeixen les Moires i se'm clava al cervell, amb una barreja de fàstic i de dolç.
Les fulles, que ara son feixugues i trepitjades, m'acompanyen tot el camí.
No hi ha un ànima i el riu reclama silenci amb els seus "shshshsh"; Només el batec del meu cor punxant-me al front li porta la contraria i em recorda que : NO.
Avui no hi haurà pau ni silenci dins el meu cap.
-Ai! si de nit faig corre el vi,
pel matí m'ofegarà l'aigua- Penso.
Arribo al punt de trobada i ella hi és, puntual com gairebé sempre. Després d'un breu protocol de salutació recullo la clau del cotxe, que gustosament havia deixat i començo a desfer el camí de tornada, un xic més calent, amb un petó a cada galta i una esgarrifança a l'espinada.
-Un altre foc que no he pogut alimentar. Penso
-O potser no tinc res per cremar. Penso
Deu meu! S'acosta el Nadal! El Nadal i tu.
Estic perdut!
Tu.
Tu ets com totes, com totes les dones de qui m'he enamorat. Única i molt especial.
Ets com una mena de nimfa amb una càrrega sexual equivalent a la potència de deu bombes atòmiques.
Pletòrica insaciable.
Desfaig el camí, desfaig la boira enganxosa, desfaig la Lluna emmirallada, les fulles trepitjades i arribo al pis.
Buit, el pis i jo.
Buits tots dos i amb una agredolça caparrina.
I... de nou tu, el teu perfum i el somriure d'una altre equivocació.
tu i la nit marxeu juntes i avergonyides.
Tan sols deixeu dins l'aire de l'habitació el rastre d'un perfum
i el somriure d'una equivocació.
I jo, enclotat dins una vella jaqueta verda reciclada d'antics exercits de guerres no tan fredes, camino seguint el riu, a contra corrent.
La lluna i Venus juguen a mirallar-se i el perfum de la terra podrida i humida viatja amb la boira que teixeixen les Moires i se'm clava al cervell, amb una barreja de fàstic i de dolç.
Les fulles, que ara son feixugues i trepitjades, m'acompanyen tot el camí.
No hi ha un ànima i el riu reclama silenci amb els seus "shshshsh"; Només el batec del meu cor punxant-me al front li porta la contraria i em recorda que : NO.
Avui no hi haurà pau ni silenci dins el meu cap.
-Ai! si de nit faig corre el vi,
pel matí m'ofegarà l'aigua- Penso.
Arribo al punt de trobada i ella hi és, puntual com gairebé sempre. Després d'un breu protocol de salutació recullo la clau del cotxe, que gustosament havia deixat i començo a desfer el camí de tornada, un xic més calent, amb un petó a cada galta i una esgarrifança a l'espinada.
-Un altre foc que no he pogut alimentar. Penso
-O potser no tinc res per cremar. Penso
Deu meu! S'acosta el Nadal! El Nadal i tu.
Estic perdut!
Tu.
Tu ets com totes, com totes les dones de qui m'he enamorat. Única i molt especial.
Ets com una mena de nimfa amb una càrrega sexual equivalent a la potència de deu bombes atòmiques.
Pletòrica insaciable.
Desfaig el camí, desfaig la boira enganxosa, desfaig la Lluna emmirallada, les fulles trepitjades i arribo al pis.
Buit, el pis i jo.
Buits tots dos i amb una agredolça caparrina.
I... de nou tu, el teu perfum i el somriure d'una altre equivocació.
Magnet-itsme
M'he empassat milions de tones de ferro
per veure si queia dins el teu camp magnètic.
Però, ara,
peso tant
que ja no m'atraus.
per veure si queia dins el teu camp magnètic.
Però, ara,
peso tant
que ja no m'atraus.
jueves, 14 de abril de 2011
Tot o res
M'agradaria descordar-te els botons
i entrar dins la teva pell desfilant
tots els brodats que guarden les passions,
i després, nedar dins els teus "oohs".
M'agradaria ésser la gota del regalim
de la fruita que et menges, i lliscar
per la barbeta fins arribar
a la vall del teu paradís.
M'agradaria desfer l'amor,
tornant-lo fer
i entrar dins la teva pell desfilant
tots els brodats que guarden les passions,
i després, nedar dins els teus "oohs".
M'agradaria ésser la gota del regalim
de la fruita que et menges, i lliscar
per la barbeta fins arribar
a la vall del teu paradís.
M'agradaria desfer l'amor,
tornant-lo fer
miércoles, 13 de abril de 2011
Conte sens títol( ajudeu-me a posar-n'hi un)
Fa molt de temps, al Mon i regnava la Foscor absoluta. I el seu Servent esclau era el Silenci.
Un dia, si es que em podríem anomenar dia, la foscor li digué;-"si vols viure dins l'eternitat cal que no obris mai la porta del cel; si la obres, deixaràs de existir!"-.
I així, durant un espai de temps gairebé etern,el Silenci fou el seu fidel esclau, mort de por, mort de soledat, empresonat, inútil,torturat...
Torturat per la seva trista existència, i torturat per l'enorme curiositat que amagava la sentència:-"Deixaràs d'existir!...".-
_"Deixaràs d'existir!; Potser seria millor...Però no, deixar d'ésser el que sóc tampoc seria una sortida, i a més, em fa por no ésser..."-
Es deia en silenci.
Però, el patiment fou cada cop pitjor, i ple de curiositat decidí fer l'únic que no podia fer: arrossegat per una forta vibració que mai havia experimentat, volà fins la porta del cel.
I..., el que s'esdevingué, canvià per sempre el Món i canvià per sempre el Silenci.
Tan sols obrí un dit la porta prohibida que entrà dins el Món una força nova, brillant i cegadora i en constant expansió:
La Llum.
El silenci quedà estorat i es precipità contra el terra, mort de por.
La primera Llum que entrà, era forta i clara i directa i es posà al d'amunt del Silenci i s'hi arrelà amb força, per què ningú ni res la pogués moure.
La segona Llum prengué presència d'una manera molt més suau i dolça i es posa d'amunt de la primera, estenent els seus lluminosos braços al voltant del silenci, abraçant-lo i donant-li quelcom que no havia sentit mai.
La que feia tres entrà al Món de les tenebres com si res, plena de vitalitat i envoltada d'una fina llum, una aura d'espiritualitat i de seguit s'assentà damunt de les seves companyes.
la quarta, generà una vibració entretallada, com un batec, i en posar-se damunt de les altres les feu prendre vida i moviment.
La quinta entrà com un tro, per després disminuir la seva força fins arribar a un so agut, brillant, gairebé inperceptible, però que ho abraçava tot.
La sisena, després de deixar-se caure suaument damunt les altres i recollir tota l'energia que flotava dins l'èter prengué la paraula i parlà en nom de totes les seves companyes:
-"Hem vingut a salvar-te, i salvant-te traurem el Món de les tenebres"-
El Silenci no podia moure's, però si que pogué expressar-se amb forma de so, per primer i potser per darrer cop.
-"Qui sou, d'on veniu?correu un gran perill si us quedeu damunt meu.Vindrà la foscor i ens tancarà dins el pou de l'oblit, i mai més se'n sabrà res de nosaltres."- Digué amb melodia fúnebre.
Mentres, del fons del negre abisme s'escoltà un esglai aterridor. Era la foscor, que deia amb terrible veu:
-"Has obert la porta prohibida del cel. Pagaràs la teva traïció. Destruiré el Món i tu i aquestes altres deixareu d'existir per sempre"-
I la Foscor encerclà el Silenci i a les llums i començà a estirar-les cap al pou de l'oblit.
-"Moriu engendres dels estels, no hi cap la Llum allà on visc"- Digué la Foscor amb tota la ràbia.
Però, notà que per més fort que estirava no aconseguia d'arrancar el Silenci del terra i només aconseguia
blincar-lo.
-"No et serà tant fàcil, caldrà que lluitis de valent amb nosaltres i si mort el Silenci, també tu moriràs"-
Digué la sisena Llum tot llançant un raig de color blau fosc.
La Foscor reculà uns metres, empesa per la força dels fotons, però de nou tornà a estirar del Silenci.
De cop i volta, totes les llums uniren els seus raigs de colors: El roig poderós, el taronja alegre, el enlluernador groc, el tranquilitzant verd, el blau clar, que ja campava per tot el cel i el blau fosc caigueren damunt de la Foscor, alliberant el Silenci de les negres mans que l'estiraven. Però la Foscor no era de bon rendir i tornava, un xic més dèbil això si, a prendre les mans del silenci i ha estirar-lo cap al pou.
I la lluita durà gairebé una altre eternitat.
Ningú podia derrotar completament al seu adversari i així no podien existir ni els uns ni els altres, i mentres durava l'estira i arronsa...,de la porta del cel caigué una flor de llum violeta que dansant amb el vent es posà al damunt de totes les altres i digué:
-"per què lluiteu si sabeu que no podeu vèncer, i potser això serà la fi de tot? El Món és molt gran, hi ha lloc per tots. La meitat del jorn serà per tos dos. La Llum regnarà de dia i la Foscor serà l'emperadriu de la nit. Per que ara, el Món serà de dia o de nit. El dia tindrà un guardià que tot ho il.luminarà, però també deixarà racons per que si pugui posar la fosca. aquest guardià s'anomenerà Sol"--"La nit tindrà també la seva guardiana, que guiarà les energies que viatgen durant la nit. aquesta guardiana serà la Lluna"--"D'aquesta manera tots tindrem un lloc i un sentit dins la vida. Encara que estiguem en posicions oposades si ens complementem farem un Món nou"--"No ens destruirem, ens transformarem en quelcom més poderós"-
I dit això, la violeta deixà caure una llàgrima.
El Silenci s'arquejà fins tocar l'altre punta de l'horitzó.
La Foscor s'amagà rera un núvol i llançà un tro vibrant que multiplicà la llàgrima en un milió de llàgrimes, i sobtadament
un pont de colors brillà dins el nou Món.
Els prats es sembraren de flors i la música s'escampà per arreu amb el vent.
Les llàgrimes ompliren de vida els rius i els mars i els torrents.
primaBernal tempesta, quan el sol ja tomba cap a ponent,
potser escoltaràs una bonica cançó que fa així:
-"La Lluna i el sol,
la mel i la sal,
Que n'és de misteriosa la vida
però viure-la s'ho val.
La mel i la sal,
la Lluna i el sol
Qui dona llum als altres
no romandrà mai sol"-
FI
Un dia, si es que em podríem anomenar dia, la foscor li digué;-"si vols viure dins l'eternitat cal que no obris mai la porta del cel; si la obres, deixaràs de existir!"-.
I així, durant un espai de temps gairebé etern,el Silenci fou el seu fidel esclau, mort de por, mort de soledat, empresonat, inútil,torturat...
Torturat per la seva trista existència, i torturat per l'enorme curiositat que amagava la sentència:-"Deixaràs d'existir!...".-
_"Deixaràs d'existir!; Potser seria millor...Però no, deixar d'ésser el que sóc tampoc seria una sortida, i a més, em fa por no ésser..."-
Es deia en silenci.
Però, el patiment fou cada cop pitjor, i ple de curiositat decidí fer l'únic que no podia fer: arrossegat per una forta vibració que mai havia experimentat, volà fins la porta del cel.
I..., el que s'esdevingué, canvià per sempre el Món i canvià per sempre el Silenci.
Tan sols obrí un dit la porta prohibida que entrà dins el Món una força nova, brillant i cegadora i en constant expansió:
La Llum.
El silenci quedà estorat i es precipità contra el terra, mort de por.
La primera Llum que entrà, era forta i clara i directa i es posà al d'amunt del Silenci i s'hi arrelà amb força, per què ningú ni res la pogués moure.
La segona Llum prengué presència d'una manera molt més suau i dolça i es posa d'amunt de la primera, estenent els seus lluminosos braços al voltant del silenci, abraçant-lo i donant-li quelcom que no havia sentit mai.
La que feia tres entrà al Món de les tenebres com si res, plena de vitalitat i envoltada d'una fina llum, una aura d'espiritualitat i de seguit s'assentà damunt de les seves companyes.
la quarta, generà una vibració entretallada, com un batec, i en posar-se damunt de les altres les feu prendre vida i moviment.
La quinta entrà com un tro, per després disminuir la seva força fins arribar a un so agut, brillant, gairebé inperceptible, però que ho abraçava tot.
La sisena, després de deixar-se caure suaument damunt les altres i recollir tota l'energia que flotava dins l'èter prengué la paraula i parlà en nom de totes les seves companyes:
-"Hem vingut a salvar-te, i salvant-te traurem el Món de les tenebres"-
El Silenci no podia moure's, però si que pogué expressar-se amb forma de so, per primer i potser per darrer cop.
-"Qui sou, d'on veniu?correu un gran perill si us quedeu damunt meu.Vindrà la foscor i ens tancarà dins el pou de l'oblit, i mai més se'n sabrà res de nosaltres."- Digué amb melodia fúnebre.
Mentres, del fons del negre abisme s'escoltà un esglai aterridor. Era la foscor, que deia amb terrible veu:
-"Has obert la porta prohibida del cel. Pagaràs la teva traïció. Destruiré el Món i tu i aquestes altres deixareu d'existir per sempre"-
I la Foscor encerclà el Silenci i a les llums i començà a estirar-les cap al pou de l'oblit.
-"Moriu engendres dels estels, no hi cap la Llum allà on visc"- Digué la Foscor amb tota la ràbia.
Però, notà que per més fort que estirava no aconseguia d'arrancar el Silenci del terra i només aconseguia
blincar-lo.
-"No et serà tant fàcil, caldrà que lluitis de valent amb nosaltres i si mort el Silenci, també tu moriràs"-
Digué la sisena Llum tot llançant un raig de color blau fosc.
La Foscor reculà uns metres, empesa per la força dels fotons, però de nou tornà a estirar del Silenci.
De cop i volta, totes les llums uniren els seus raigs de colors: El roig poderós, el taronja alegre, el enlluernador groc, el tranquilitzant verd, el blau clar, que ja campava per tot el cel i el blau fosc caigueren damunt de la Foscor, alliberant el Silenci de les negres mans que l'estiraven. Però la Foscor no era de bon rendir i tornava, un xic més dèbil això si, a prendre les mans del silenci i ha estirar-lo cap al pou.
I la lluita durà gairebé una altre eternitat.
Ningú podia derrotar completament al seu adversari i així no podien existir ni els uns ni els altres, i mentres durava l'estira i arronsa...,de la porta del cel caigué una flor de llum violeta que dansant amb el vent es posà al damunt de totes les altres i digué:
-"per què lluiteu si sabeu que no podeu vèncer, i potser això serà la fi de tot? El Món és molt gran, hi ha lloc per tots. La meitat del jorn serà per tos dos. La Llum regnarà de dia i la Foscor serà l'emperadriu de la nit. Per que ara, el Món serà de dia o de nit. El dia tindrà un guardià que tot ho il.luminarà, però també deixarà racons per que si pugui posar la fosca. aquest guardià s'anomenerà Sol"--"La nit tindrà també la seva guardiana, que guiarà les energies que viatgen durant la nit. aquesta guardiana serà la Lluna"--"D'aquesta manera tots tindrem un lloc i un sentit dins la vida. Encara que estiguem en posicions oposades si ens complementem farem un Món nou"--"No ens destruirem, ens transformarem en quelcom més poderós"-
I dit això, la violeta deixà caure una llàgrima.
El Silenci s'arquejà fins tocar l'altre punta de l'horitzó.
La Foscor s'amagà rera un núvol i llançà un tro vibrant que multiplicà la llàgrima en un milió de llàgrimes, i sobtadament
un pont de colors brillà dins el nou Món.
Els prats es sembraren de flors i la música s'escampà per arreu amb el vent.
Les llàgrimes ompliren de vida els rius i els mars i els torrents.
primaBernal tempesta, quan el sol ja tomba cap a ponent,
potser escoltaràs una bonica cançó que fa així:
-"La Lluna i el sol,
la mel i la sal,
Que n'és de misteriosa la vida
però viure-la s'ho val.
La mel i la sal,
la Lluna i el sol
Qui dona llum als altres
no romandrà mai sol"-
FI
martes, 5 de abril de 2011
15-3-10
El desig, salvatge,
cavalca lliure i desbocat dins les prades del meu cognitiu.
A vegades, la seva llibertat m'empresona
dins els barrats de la por,
del rebuig.
A vegades
m'arrenca les àncores deixant-me a la deriva,
dins una falsa calma.
Em deixa gairebé immòbil dins una mar
emmirallada que m'enlluerna i escull.
A vegades m'empeny a descobrir nous camins
i nous paisatges. (un amor que no te port)
El desig, és el destí, que vull arrencar del temps.
cavalca lliure i desbocat dins les prades del meu cognitiu.
A vegades, la seva llibertat m'empresona
dins els barrats de la por,
del rebuig.
A vegades
m'arrenca les àncores deixant-me a la deriva,
dins una falsa calma.
Em deixa gairebé immòbil dins una mar
emmirallada que m'enlluerna i escull.
A vegades m'empeny a descobrir nous camins
i nous paisatges. (un amor que no te port)
El desig, és el destí, que vull arrencar del temps.
Poder, voler, volar, viatjar.
ja fa uns dies que quan estic dins el llit,
abraço un xic més fort el coixí.
Ja fa uns dies, que quan tanco els ulls
viatjo fins a... Berna.
abraço un xic més fort el coixí.
Ja fa uns dies, que quan tanco els ulls
viatjo fins a... Berna.
Habana flash
Contrallums dins la foscor.
L'agre dolç potser és el perfum
de l'esperança.
Ni ofici, ni benefici.
La revolució,
camina tota sola.
L'amor, orfe,
treu el cap per un balcó.
Nens nus jugant a la pilota,
la paret és el seu horitzó.
L'agre dolç potser és el perfum
de l'esperança.
Ni ofici, ni benefici.
La revolució,
camina tota sola.
L'amor, orfe,
treu el cap per un balcó.
Nens nus jugant a la pilota,
la paret és el seu horitzó.
Hades'siau
Ni tan sols ofegant.me dins les negres aigües Estìgies
s'apagarà dels meus ulls la llum del teu somriure.
Ni tan sols arrencant-me els ulls
podré oblidar-la,
quan navegui per l'infern que serà,
intentar-la oblidar
s'apagarà dels meus ulls la llum del teu somriure.
Ni tan sols arrencant-me els ulls
podré oblidar-la,
quan navegui per l'infern que serà,
intentar-la oblidar
Ser i estars
Si jo no sóc el que per tu sóc
i ni tu ets la que per mi ets,
el fet d'ésser o estar és totalment subjectiu.
Doncs, deixem-nos d'enganyar.
Ja no ens necessitem per res.
i ni tu ets la que per mi ets,
el fet d'ésser o estar és totalment subjectiu.
Doncs, deixem-nos d'enganyar.
Ja no ens necessitem per res.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)