Pocs camins m'han dut tant lluny dins del que jo creia tant proper.
Aquest n'és un.
I he sentit que el que ja creia perdut per sempre, tornava i em retornava
a temps pretèrits i gairebé difosos al vell mig de l'oceà de la meva infància.
Tornar a l'origen, al vell i pur esperit de les coses que hi són, però no les sents,
o no les vols sentir.
Que fàcil és desplaçar-se per els camins que transcorren d'un lloc a un altre, però que difícil caminar per dins d'un mateix. I, quan ho he fet, després del trasvals, del dolor o trauma, hi he trobat el que jo ja era i volia, i hauria d'haver continuat sent.
Quan creia que ja no hi havia substància,
quan sentia que caminava per el desert
més eixorc de les emocions,
tant sols unes poques llàgrimes
han fet que de nou hi florissin les flors.
Quelcom m'ha obert més que només
els ulls en aquest indomable infinit i
meravellós desert.
No hay comentarios:
Publicar un comentario