El somriure i la nit

I quan pel matí el dia truca a la porta,
tu i la nit marxeu juntes i avergonyides.
Tan sols deixeu dins l'aire de l'habitació el rastre d'un perfum
i el somriure d'una equivocació.

I jo, enclotat dins una vella jaqueta verda reciclada d'antics exercits de guerres no tan fredes, camino seguint el riu, a contra corrent.
La lluna i Venus juguen a mirallar-se i el perfum de la terra podrida i humida viatja amb la boira que teixeixen les Moires i se'm clava al cervell, amb una barreja de fàstic i de dolç.
Les fulles, que ara son feixugues i trepitjades, m'acompanyen tot el camí.
No hi ha un ànima i el riu reclama silenci amb els seus "shshshsh"; Només el batec del meu cor punxant-me al front li porta la contraria i em recorda que : NO.
Avui no hi haurà pau ni silenci dins el meu cap.
-Ai! si de nit faig corre el vi,
pel matí m'ofegarà l'aigua- Penso.
Arribo al punt de trobada i ella hi és, puntual com gairebé sempre. Després d'un breu protocol de salutació recullo la clau del cotxe, que gustosament havia deixat i començo a desfer el camí de tornada, un xic més calent, amb un petó a cada galta i una esgarrifança a l'espinada.
-Un altre foc que no he pogut alimentar. Penso
-O potser no tinc res per cremar. Penso
Deu meu! S'acosta el Nadal! El Nadal i tu.
 Estic perdut!
Tu.
Tu ets com totes, com totes les dones de qui m'he enamorat. Única i molt especial.
Ets com una mena de nimfa amb una càrrega sexual equivalent a la potència de deu bombes atòmiques.
Pletòrica insaciable.
Desfaig el camí, desfaig la boira enganxosa, desfaig la Lluna emmirallada, les fulles trepitjades i arribo al pis.
Buit, el pis i jo.
Buits tots dos i amb una agredolça caparrina.
I... de nou tu, el teu perfum i el somriure d'una altre equivocació.