Fa molt de temps, al Mon i regnava la Foscor absoluta. I el seu Servent esclau era el Silenci.
Un dia, si es que em podríem anomenar dia, la foscor li digué;-"si vols viure dins l'eternitat cal que no obris mai la porta del cel; si la obres, deixaràs de existir!"-.
I així, durant un espai de temps gairebé etern,el Silenci fou el seu fidel esclau, mort de por, mort de soledat, empresonat, inútil,torturat...
Torturat per la seva trista existència, i torturat per l'enorme curiositat que amagava la sentència:-"Deixaràs d'existir!...".-
_"Deixaràs d'existir!; Potser seria millor...Però no, deixar d'ésser el que sóc tampoc seria una sortida, i a més, em fa por no ésser..."-
Es deia en silenci.
Però, el patiment fou cada cop pitjor, i ple de curiositat decidí fer l'únic que no podia fer: arrossegat per una forta vibració que mai havia experimentat, volà fins la porta del cel.
I..., el que s'esdevingué, canvià per sempre el Món i canvià per sempre el Silenci.
Tan sols obrí un dit la porta prohibida que entrà dins el Món una força nova, brillant i cegadora i en constant expansió:
La Llum.
El silenci quedà estorat i es precipità contra el terra, mort de por.
La primera Llum que entrà, era forta i clara i directa i es posà al d'amunt del Silenci i s'hi arrelà amb força, per què ningú ni res la pogués moure.
La segona Llum prengué presència d'una manera molt més suau i dolça i es posa d'amunt de la primera, estenent els seus lluminosos braços al voltant del silenci, abraçant-lo i donant-li quelcom que no havia sentit mai.
La que feia tres entrà al Món de les tenebres com si res, plena de vitalitat i envoltada d'una fina llum, una aura d'espiritualitat i de seguit s'assentà damunt de les seves companyes.
la quarta, generà una vibració entretallada, com un batec, i en posar-se damunt de les altres les feu prendre vida i moviment.
La quinta entrà com un tro, per després disminuir la seva força fins arribar a un so agut, brillant, gairebé inperceptible, però que ho abraçava tot.
La sisena, després de deixar-se caure suaument damunt les altres i recollir tota l'energia que flotava dins l'èter prengué la paraula i parlà en nom de totes les seves companyes:
-"Hem vingut a salvar-te, i salvant-te traurem el Món de les tenebres"-
El Silenci no podia moure's, però si que pogué expressar-se amb forma de so, per primer i potser per darrer cop.
-"Qui sou, d'on veniu?correu un gran perill si us quedeu damunt meu.Vindrà la foscor i ens tancarà dins el pou de l'oblit, i mai més se'n sabrà res de nosaltres."- Digué amb melodia fúnebre.
Mentres, del fons del negre abisme s'escoltà un esglai aterridor. Era la foscor, que deia amb terrible veu:
-"Has obert la porta prohibida del cel. Pagaràs la teva traïció. Destruiré el Món i tu i aquestes altres deixareu d'existir per sempre"-
I la Foscor encerclà el Silenci i a les llums i començà a estirar-les cap al pou de l'oblit.
-"Moriu engendres dels estels, no hi cap la Llum allà on visc"- Digué la Foscor amb tota la ràbia.
Però, notà que per més fort que estirava no aconseguia d'arrancar el Silenci del terra i només aconseguia
blincar-lo.
-"No et serà tant fàcil, caldrà que lluitis de valent amb nosaltres i si mort el Silenci, també tu moriràs"-
Digué la sisena Llum tot llançant un raig de color blau fosc.
La Foscor reculà uns metres, empesa per la força dels fotons, però de nou tornà a estirar del Silenci.
De cop i volta, totes les llums uniren els seus raigs de colors: El roig poderós, el taronja alegre, el enlluernador groc, el tranquilitzant verd, el blau clar, que ja campava per tot el cel i el blau fosc caigueren damunt de la Foscor, alliberant el Silenci de les negres mans que l'estiraven. Però la Foscor no era de bon rendir i tornava, un xic més dèbil això si, a prendre les mans del silenci i ha estirar-lo cap al pou.
I la lluita durà gairebé una altre eternitat.
Ningú podia derrotar completament al seu adversari i així no podien existir ni els uns ni els altres, i mentres durava l'estira i arronsa...,de la porta del cel caigué una flor de llum violeta que dansant amb el vent es posà al damunt de totes les altres i digué:
-"per què lluiteu si sabeu que no podeu vèncer, i potser això serà la fi de tot? El Món és molt gran, hi ha lloc per tots. La meitat del jorn serà per tos dos. La Llum regnarà de dia i la Foscor serà l'emperadriu de la nit. Per que ara, el Món serà de dia o de nit. El dia tindrà un guardià que tot ho il.luminarà, però també deixarà racons per que si pugui posar la fosca. aquest guardià s'anomenerà Sol"--"La nit tindrà també la seva guardiana, que guiarà les energies que viatgen durant la nit. aquesta guardiana serà la Lluna"--"D'aquesta manera tots tindrem un lloc i un sentit dins la vida. Encara que estiguem en posicions oposades si ens complementem farem un Món nou"--"No ens destruirem, ens transformarem en quelcom més poderós"-
I dit això, la violeta deixà caure una llàgrima.
El Silenci s'arquejà fins tocar l'altre punta de l'horitzó.
La Foscor s'amagà rera un núvol i llançà un tro vibrant que multiplicà la llàgrima en un milió de llàgrimes, i sobtadament
un pont de colors brillà dins el nou Món.
Els prats es sembraren de flors i la música s'escampà per arreu amb el vent.
Les llàgrimes ompliren de vida els rius i els mars i els torrents.
primaBernal tempesta, quan el sol ja tomba cap a ponent,
potser escoltaràs una bonica cançó que fa així:
-"La Lluna i el sol,
la mel i la sal,
Que n'és de misteriosa la vida
però viure-la s'ho val.
La mel i la sal,
la Lluna i el sol
Qui dona llum als altres
no romandrà mai sol"-
FI
No hay comentarios:
Publicar un comentario