lunes, 16 de mayo de 2011

"TORNARAN LES FOSQUES ORENETES..."

Equivocadament o no, el Món continua donant voltes,
i per el matí, segueix tot igual.
Cada formigueta treballa pel seu forat.
La gent, atrafegada, mentres camina
no aixeca el cap.
Ningú veu els núvols esgarrinxats
per la ventada com passen de ràpids
per damunt de les teulades.
Semblen gàbies intentant empresonar
el sol.
Encara ningú s'ha donat compte
de que les orenetes ja son aquí
i la llum del dia brilla més fort que ahir.
Però, a gairebé ningú li importa.
Tothom s'adona de que ha arribat
la primavera per que la tele ho diu;
no pas pel que veuen, si es que hi veuen 
res més que el que tenen davant del nas.
El temps vola i les orenetes ploren.
Son com ombres dansant al cel.
Cada una a pel seu mosquit i, 
primes, cansades del llarg viatge, tornen al seu
destí.
Com jo,
que també torno de viatge, 
arribo a la fi del camí,
un xic més prim i cansat, 
i sol com un mussol m'empasso nuvolades
de temps petits.
Sol, res més m'importa que no sia
la llum que neix i s'afua a l'horitzó
dels meus temps; i com un bri d'herba
de muntanya em blinco ara cap aquí 
ara cap allà sens més ancora
que el lloc on trepitgen els meus peus.
He aprés, dins el viatge,
a esperar, a dejunar, i a meditar;
El temps el puc aturar,
i és dins aquesta paràlisis temporal
on em moc com un ocell lliure.
Bé, 
lliure com un ocell de gàbia,
però,
potser,
sento que aquest és el meu veritable 
lloc.

No hay comentarios:

Publicar un comentario